Escena 1

A la consulta del psicoanalista. Hi ha P i una periodista que l’està entrevistant, asseguts cara a cara en dues butaques. Ella és una dona negra, jove –poc més de trenta anys. És una conversa distesa, fins i tot cordial, malgrat la seriositat dels temes que presumiblement han tractat.

Periodista  No l’entretindré gaire estona més. Ha estat molt amable per dedicar-me aquesta estona...

P  No cal que m’ho agraeixi: és un plaer rebre-la i contestar les seves preguntes.

Pe  Encara haig de demanar-li una altra cosa. El fotògraf del diari no ha pogut venir i em calen una o dues fotos per il·lustrar l’entrevista. Si no li importa, les hi faré jo mateixa...

Al llarg de la conversa, Pe li proposa a P col·locar-se en diversos llocs de la consulta i li fa unes quantes fotos. Aquests moviments per l’escenari escandeixen el curs de la conversa.

P  No m’importa gens, però, la veritat, no hi veig la necessitat... M’agrada pensar que als lectors del seu diari els pugui interessar allò que hem estat parlant, però dubto molt que els pugui interessar el meu aspecte... Trobo que la nostra societat és massa visual, que estem massa fascinats per les imatges i que la paraula perd protagonisme...

Pe  Però això és molt difícil de canviar, no creu?

P  (Emfàtic) I tant! No em proposo pas canviar-ho, l’hi asseguro...! Constato que això forma part de com són les coses ara... Però això no vol dir que em semblin bé ni que m’hi trobi còmode... De tota manera, em prestaré amablement a la sessió de fotos: ja veu que soc ben dòcil...

Pe  No ho sé... Vol dir que tant? He entrevistat persones molt diverses i li he dir que a aquestes alçades no m’impressiona gairebé res, però anar a parlar amb un psicoanalista és diferent... Li semblarà un tòpic, però és inevitable pensar que t’analitzarà, que sabrà coses de tu...

P  I li ha semblat que jo ho feia, tot això?

Pe  Vostè m’ha semblat molt amable..., però segur que ja sap coses de mi que no m’explicarà, per molt que digui que és ben dòcil... Em sembla que els psicoanalistes no ho són mai de dòcils...!

P  Bé, no ho sé, no els conec a tots, però per què hauríem de ser-ho? Segons com, ningú hauria de ser-ho...! Una cosa és ser civilitzat, respectar les convencions que fan possible la vida en comú, però l’obediència, la passivitat social, no em semblen pas gens recomanables!

Pe  Ho veu! Així és com estava segura de sentir-lo parlar... El que no entenc és per què no tenen més presència en el debat públic: tenim una crisi social, política, de valors, ecològica... I no hi ha gaires discursos que aportin veritables solucions...

P  No s’equivoqui: la psicoanàlisi no és un partit polític, ni un moviment social, ni res que s’hi assembli: no tenim una ideologia, ni un ideal de vida, ni un model social per oferir. La psicoanàlisi s’adreça a subjectes, un per un...

Pe  (Amb èmfasi) Però Freud va escriure molt sobre qüestions socials! La professora de filosofia que vaig tenir a segon de batxillerat ens va fer llegir “El malestar en la cultura,” i em va semblar extraordinari!

P  I sí, és clar que sí. L’obra de Freud va canviar la mentalitat de tota una època, i està present en el llenguatge comú. Quan algú fa un lapsus revelador, tothom diu que “l’ha traït l’inconscient!”

Pe  Sí, com aquell polític que va dir “Hemos trabajado mucho para saquear adelante este país...” (Riuen).

P  O el d’aquella periodista que parlava de “la plurifel·lació de locals nocturns”... (Riuen de nou) Són moments en què algú es troba dient una cosa que, en certa manera, sabia però no volia dir. Però són molt més interesants aquells lapsus en què algú diu alguna cosa que no sabia de si mateix...

Pe  I per què li semblen tan interessants?

P  Doncs perquè són veritables portes d’entrada a l’inconscient. Davant d’un lapsus es poden fer dues coses: pensar que no ha estat més que un error i oblidar-lo, o acceptar que no sabem tot el que passa al nostre cap, que som subjectes dividits i que el lapsus és un missatge que ens interroga i ens posa a treballar...

Pe  Però això li passa a molta gent? Vostè s’hi troba sovint?

P  (També emfàtic) I és clar que sí! Les persones no volem saber-ne de certes coses. La nostra vida conscient s’organitza a partir del rebuig d’allò que no acceptem en nosaltres mateixos, i ho ignorem tant com podem. Què creu que hi ha en joc en el racisme, per exemple?

Pe  Què hi ha en joc? Li puc dir el que jo he viscut, perquè els meus pares son de Burkina Faso i jo he nascut aquí, però ho he patit igual que ells: rebuig i en ocasions odi, un odi incomprensible...

P  Sí, és així... Rebutgem i odiem en l’altre alguna cosa que sempre té a veure amb el seu gaudi –allò que menja, com parla, els seus costums, la seva sexualitat...–, però que en realitat ens remet a alguna cosa que no acceptem com a pròpia, que no s’adiu amb els ideals amb els quals ens presentem davant dels altres...

Pe  Veu com ja estem anant a les qüestions socials, al malestar en la cultura?

P  I sí, és clar, no m’ha de convèncer d’això, però la psicoanàlisi pot ajudar algú a “curar-se” del seu odi a l’altre acceptant allò que es estranger en un mateix, però no pot erradicar el racisme d’una societat...

Pe  Tant de bo pogués... El racisme, la violència contra les dones...

P  Una modalitat de racisme, sens dubte.

Pe  (Sorpresa) I ara, què vol dir?

P  És molt clar... Els homes que odien i agredeixen una dona funcionen com els racistes violents: odien alguna cosa del gaudi femení, d’allò que és específic de la manera d’estar al món d’una dona, i que senten que se’ls escapa, que no poden controlar... I que, com en el racisme, evoca alguna cosa ignorada en un mateix...

Pe  No estic segura d’entendre-ho del tot, però em sembla una idea interessant...

En aquell moment sona el timbre de la porta

P  (Mira el rellotge i segueix, amb un punt de presa) Veig que ja són les quatre tocades, i arriba una persona que ve a sessió...

Pe  (Aixecant-se i recollint les seves coses, amb certa precipitació) Em sap greu, l’he entretingut massa estona...! Marxo de seguida...!

P  (També aixecant-se) Ha estat una conversa molt agradable. (Mentre caminen tots dos cap a la porta) M’enviarà el text de l’entrevista quan l’hagi redactat?

Pe  Sí, és clar, tal com havíem quedat. Potser en algun moment podríem reprendre aquesta conversa? M’han quedat moltes preguntes en l’aire...

P  I tant: en un altre moment...

Arriben fins a la porta, es donen la mà i P obre.

Pe  Adeu, ha estat un plaer...!

P  Gràcies..., adeu...

Surt Pe i entra J.

P  (Convidant-lo amb un gest a entrar) Endavant, Joan...

J  (J entra, avança amb la mirada perduda, i contesta de manera gairebé inaudible) Sí...

P va cap a la seva butaca i s'hi asseu. J avança fins l’alçada del divan però es queda allà dempeus, sense estirar-se. Quan P el mira, J parla, mirant-lo, però amb un aire una mica absent.

J  Avui..., prefereixo no estirar-me al divan... M’asseuré aquí (assenyala la butaca on abans havia estat asseguda Pe).

P  (P ha captat que passa alguna cosa inusual, adopta una actitud d’escolta molt atenta i li respon amb certa calidesa) Sí, és clar, segui aquí...

J s’hi asseu i es queda en silenci. És obvi que està bloquejat i no pot parlar. Se’l veu trasbalsat, tens.

P  (Parla, captant la dificultat del moment, amb èmfasi, però en un to afable) Sí, què hi ha, Joan? Què passa?

J es mou nerviós a la cadira. Vol parlar i no pot. Mira a P i, quan sembla que podrà parlar, esclata en un plor intens i esfereïdor, tapant-se la cara amb les mans.

P està impactat i sorprès, però manté una actitud calmada. Espera uns instants i torna a parlar, amb èmfasi i força empàtic.

P  Assereni’s, Joan, assereni’s...! Què passa? Me’n pot parlar...? (Es queda en silenci, sabent que P necessita temps per poder parlar).

Gradualment, J va aturant el plor fins que, al cap d’una estona, treu un mocador, s’asseca les llàgrimes, es queda una estona mirant a terra i, finalment, mira a P i li parla, amb una veu àtona, trencada.

J  La Mònica està malalta... (Abaixa el cap i tornen a caure-li llàgrimes, però ara sense plor. P l’escolta molt atentament).

P  Malalta...? Què té...?

J  (Mira de nou a P i parla amb un to de veu que ja s’assembla més al seu) Una malaltia molt greu... Una neoplàsia, maligne... Fa dies que tenia uns dolors persistents, que no es calmaven amb analgèsics. Diumenge a la tarda vam anar a urgències...

P  Però, i el pronòstic...? Avui dia molts càncers es tracten i es curen...

J  (Se’l mira uns instants en silenci i diu, abaixant el cap) No té tractament... És un tumor molt agressiu i ja ha fet metàstasi: al pulmó, al fetge... (Torna a abaixar el cap, al no poder contenir el plor que li torna a brotar, però amb menys intensitat. El plor es va convertint en un gemec que, al final, s’atura. J fa per sobreposar-se, aixeca el cap, es posa més dret i, després de passar-se el mocador per la cara amb un gest ràpid, reprèn el diàleg amb P, que segueix molt pendent d’ell) No té cura... La Mònica viurà uns pocs mesos més: cinc, sis mesos; un any, potser...

P  (Mostrant molt d’interès) Diu que van anar diumenge a urgències: avui és divendres i ja saben tot això?

J  (Fa una pausa abans de parlar) Ho sé jo... La Mònica en sap una part... A la primera prova que li van fer, una simple radiografia, ja es veia el tumor, i el metge, sabent que la Mònica també ho és, es va limitar a ensenyar-li la placa i dir: “Hem trobat això...”. La Mònica la va mirar, es van mirar tots dos... i vaig saber que era molt greu... (Mira a P i fa una pausa. Després, parla absent, sense mirar-lo) Quan el metge va sortir, la Mònica i jo ens vam abraçar, sobtats, estranys, com si més que por tinguéssim fred, com si encara no entenguéssim què passava... I és veritat, encara no ho enteníem, o no ho volíem entendre... (Es queda en silenci).

P  (Amb èmfasi, per convidar-lo a seguir, però amb molt de tacte) Què més, Joan? Expliqui’m, vol...?

J  (Reprèn, lentament) Dilluns al matí la vaig acompanyar a fer un TAC, i em va demanar que anés jo a buscar els resultats. S'adonava que el fet de ser metge no l’ajudava, li feia més difícil prendre una mínima distància amb el que li estava passant. (Fa una pausa i abaixa el cap. Torna a mirar a P i segueix) La Mònica és una dona molt valenta, l’hi asseguro, però creu que per encarar tot això –les proves, els tractaments, els efectes secundaris...– ha de poder prendre certa distància i no pretendre saber-ho tot. De què serveix que et diguin que, en un cas com el teu, es curen el vint, el quaranta o el setanta per cent dels malalts? És una bona notícia? És molt dolenta? Les estadístiques són molt útils per als metges, però no per als malalts, i ella m’ha insistit en això: no vol saber-ho tot. Vol confiar, fer els tractaments, esperar...

P  Aleshores, va anar a buscar els resultats de la prova?

J  (El mira, seriós) Sí: malaltia disseminada, en fase tres, amb afectació de ganglis i diversos òrgans vitals. Inoperable i sense possibilitat de curació. (Fa una pausa i abaixa el cap) Desesperat, envaït per l’angoixa, vaig buscar per internet i vaig llegir fins a la matinada: trenta o quaranta articles recents sobre els possibles tractaments. Res a fer: en el millor dels casos, allargar uns mesos la vida del malalt... I sí, alguns tractaments nous, molt prometedors, però encara en fase d’estudi...

P  (Seriós) Vostè sí que va voler saber...

J  (Se’l mira, també molt seriós) Sí, és veritat: vaig voler saber i, un cop més, la veritat m’ha fet molt de mal...

P  Diu que hi ha tractaments nous, en estudi...?

J  Sí, tractaments en base a la genètica de cada tumor, o que ajuden el sistema immunitari a detectar les cèl·lules canceroses. En alguns tumors ja hi ha resultats excel·lents, però en el cas de la Mònica encara no hi ha cap tractament efectiu. (Fa una pausa i segueix, amb la mirada perduda) Probablement, d’aquí a tres, quatre, cinc anys... un fàrmac nou permetrà curar del tot persones que es trobin en la situació en què ara està la Mònica... Se n’adona...? Aquest petit marge de temps és la diferència entre la condemna a mort i la curació... (Mira a P, abaixa el cap i, movent-lo com en un senyal de negació, segueix parlant) Em resulta insuportable, no me’n sé avenir de cap manera, (Posant-se tens i aixecant el to de veu) no puc acceptar-ho...! (Es queda mirant a P, es trenca i torna a arrencar el plor, mentre abaixa de nou el cap i es tapa la cara amb les mans).

P  (Amb un to serè i proper) Per a tot això li caldrà temps, Joan...

J  (Les paraules de P el retornen, gairebé de cop. Atura el plor, es posa més dret i mira a P) Sí, el temps que tant m’obsessionava, el temps que no deixava de pensar que ja no teníem, tots... I ara, l’únic temps que sembla tenir sentit és aquest: el de la Mònica, el nostre...

P  I ella, com està...?

J  (Després d’una pausa) Serena... Preocupada, és clar, però molt serena. (Fa una pausa breu) No sé si podré, sap?

P  Què vol dir?

J  Que no sé si podré acompanyar-la, fer-li costat... de la bona manera... Tot el que vindrà a partir d’ara serà dolent, tot el que li tocarà passar serà dolorós, trist... i no sé si ho suportaré, no sé si tinc la fusta que cal tenir per fer-ho...

P  Vostè l’estima, tots dos s’estimen...

J  Sí, és veritat, jo l’estimo i vull estar amb ella passi el que passi, però... vostè no se’n pot fer a l’idea (S’aixeca i fa unes passes per la sala, com si no sabes on anar, ni què fer amb el seu cos) No és només que pateixi per ella, i pel dolor que tinc per perdre-la... És com un malson del qual no em puc despertar... O com un naufragi a alta mar... I en aquests casos no acostuma salvar-se ningú... (Mirant de nou a P) No vull morir, no em mal interpreti... Però no em vull enganyar: la meva vida no serà el mateix. Jo vivia angoixat –vostè ho sap millor que ningú...–, però la Mònica encara em feia sentir viu, em rescatava dels meus inferns... Ara... allò que tenia ja ho he perdut, i el que vingui serà una altra cosa, una altra vida...

P  (S’aixeca només de sentir la darrera frase de J i, dret, s’hi adreça, mirant-lo) Sí, Joan, serà una altra vida... (Comença a caminar cap a la porta, amb actitud de donar per acabada la sessió).

J  (El segueix i, de camí cap a la porta, s’atura i s’adreça a P, però sense mirar-lo, com si parlés amb si mateix) És estrany... No havia pogut plorar fins ara..., i ha sigut arribar aquí i...

P  (Segueix fins a la porta, l’obre i, al sortir J, li dona la ma, mantenint el gest uns instants. Mira a J als ulls i li parla, amb proximitat i calidesa) Ànims, Joan...! L’espero dijous...

J  (Sosté l’encaixada de mans i la mirada de P, i sembla agrair-les) Sí... Fins dijous...

J surt, i P tanca la porta i es queda un moment, capcot, sostenint el mànec de la porta. Camina cap al centre de la sala i, a la meitat, s’atura i es queda seriós i pensatiu. La llum es va apagant gradualment fins que l’escena es queda a les fosques.