Què fa un psicoanalista escrivint una obra de teatre?
I, en particular, una obra en què es creuen dos àmbits tan diferents com el canvi climàtic i la psicoanàlisi?
El meu interès i la meva preocupació pel canvi climàtic venien de molts anys enrere però es van accentuar a partir de l'any 2006. El documental Una veritat incòmoda em va impactar no només per les dades que aportava, sinó per la manera en què Al Gore transmetia la seva certesa sobre la terrible amenaça que suposa el canvi climàtic.
Un seguit de doloroses vivències personals l'havien convençut d'una realitat que els éssers humans tendim a ignorar: que el pitjor pot succeir, que allò més terrible i dolorós pot arribar i canviar-nos per sempre més la vida.
Vaig entendre que aquestes vivències personals l'havien ajudat a reconèixer i acceptar el caràcter innegable de la "veritat incòmoda" que presentava al seu documental: en la vida de la humanitat també pot succeir allò impensable, també pot arribar a passar allò que no volem ni imaginar. Al Gore va despertar del somni en que res dolent pot passar per enfrontar-se incansablement al malson del canvi climàtic.
Durant els anys següents vaig seguir amb molt d'interès els informes del Panell d'experts de les Nacions Unides, així com altres fonts d'informació i de reflexió sobre el tema, sense trobar una manera d’implicar-me més personal i efectiva.
Uns anys desprès, però, allò inesperat e indesitjat també va trucar a la meva porta, trasbalsant de dalt a baix la meva vida personal.
L'any 2014 vaig començar a escriure el primer acte de Terra de ningú. Ho vaig fer, durant uns mesos, com una manera de prendre distància davant d'allò que estava vivint; perquè la ficció pot ser un refugi on posar-se a recer del dolor, sobretot si transita per un espai en què es confon amb la realitat.
L'any 2018, vaig reprendre l'escriptura desprès d'un llarg parèntesi. Aleshores ja no es tractava de prendre distància sinó del treball del dol, que es va fer present sobretot en el segon acte i en l'atmosfera definitiva de l'obra.
Terra de ningú és la primera i única obra escrita per algú que sempre ha estimat el teatre -anant al teatre i, també, llegint teatre- però que mai havia pensat que aquest fos un mitjà d'expressió i un gènere que arribaria a fer servir.
Els temps no són bons pel teatre ni com a art ni com a professió, però tampoc com a espectacle, que ha de ser, com a mínim, realitzable i rendible. Segurament, Terra de ningú no pugui ser ni una cosa ni l'altre: un text llarg, molts personatges, unes temàtiques colpidores... Òbviament, si algú es plantegés fer-ne una lectura dramatitzada o representar-la, tindria tot el meu suport.
He volgut, en tot cas, que l’obra no quedi desada en un calaix, que estigui a l'abast de qui vulgui llegir-la i, potser, compartir-la amb algú altre.
Què té a dir la psicoanàlisi sobre el canvi climàtic?
Sempre m’ha semblat molt important estar al corrent dels avenços científics, com una opció fruit d’un interès personal, però també des del punt de vista de la psicoanàlisi, que té una perspectiva pròpia sobre el paper del discurs de la ciència en el mon contemporani.
¿Qui, a hores d’ara, pot negar la connexió entre el conjunt dels problemes mediambientals i l’ús que n’ha fet el capitalisme del discurs de la ciència i dels seus productes tecnològics? Aquesta constatació pot conduir a un plantejament ideològic, legítim però simplificador i, per tant, a somiar un futur en el que, havent guanyat els bons, tot seria diferent i millor.
Des d’una perspectiva diferent, la de la psicoanàlisi, Jacques Lacan va senyalar que la civilització és inseparable del dany que el funcionament de l’ésser humà produeix en el seu entorn: la contaminació, el rebuig, el residu són -a qualsevol lloc del món- els signes inequívocs i específics de la presència i l’activitat humanes.
Què fer, doncs? Com no quedar atrapats en les il·lusions o el fatalisme? La meva opció és prendre partit i fer, i malgrat ser conscient dels límits i les impossibilitats, assumir les responsabilitats i els riscos que pugui sostenir en cada moment.
Si el canvi climàtic és un símptoma, un mal funcionament, és el mal funcionament de l’esser humà, la seva manera de funcionar. Per comptes de somiar en lliurar-nos d’aquest símptoma i esdevenir allò que no som, treballem per fer-lo menys destructiu i més dòcil al desig de viure.
Fruit d’aquesta reflexió, he publicat alguns articles breus sobre la problemàtica del canvi climàtic:
El cambio climático y la revuelta de los más jóvenes (lavanguardia.com)
La palabra del autista: Greta Thunberg (lavanguardia.com)
Els joves es mobilitzen pel canvi climàtic - Catalunya Plural
'Homo nesciens': sobre el fracàs de la COP26 - Catalunya Plural
Sobre el cambio climático: Marx con Lacan (zadigespana.com)
Agraïments
* A Albert Tola, dramaturg, per la seva lectura crítica i les seves valuoses indicacions, que em van permetre millorar la primera versió de l’obra.
* A Martí Panés, pel disseny i la realització d’aquest blog