Escena 2

L’escena té lloc en l’estudi/sala d’estar de la casa del Joan i la Mònica.

S’il·lumina l’escena i la Mònica, asseguda al sofà de dues places, està parlant per telèfon –potser per Skype– amb una amiga. Té un aspecte desmillorat i es cobreix el cap amb un petit turbant perquè li ha caigut el cabell a conseqüència de la quimioteràpia.

M  (Amb certa vehemència) No hi pensis més en això, Judith: sé perfectament que si no has vingut abans és perquè no has pogut. Ja em diràs...: vivint a Melbourne, treballant, i amb uns bessons de menys de dos anys, com havies de deixar-ho tot per venir a Barcelona a veure’m?

----------------

M  Sí, és clar que m’hauria fet il·lusió que vinguessis, però també m’hauria semblat una barbaritat i m’hauria dolgut que fessis aquest esforç, de debò... Estic molt contenta que vingueu a passar uns dies a Barcelona i ens puguem trobar...! Ja deus tenir ganes de veure els teus pares, els teus germans...

----------------

M  (En un to més baix) Jo, vaig fent... Aviat farà sis mesos del diagnòstic i, la veritat, em sembla que estic en el moment més baix... Al començament, van provar a donar-me un tractament molt nou, que havia tingut bons resultats en tumors semblants al meu, però em va afectar el pàncrees i vaig acabar ingressada a l’hospital dues setmanes...

----------------

M  Sí, va ser un bon ensurt..., i la decepció de saber que no podria evitar la químio, que és el que estic prenent des de fa tres mesos...

---------------

M  Doncs segur que podria ser pitjor, però Déu n’hi do... No t’espantis quan em vegis! Estic feta un cromo, de debò!

---------------

M  (Amb èmfasi) Sí, és clar, m’ha caigut el cabell...! I faig ulleres com si hagués estat de farra la nit abans! I em canso molt, sobretot els dies de després de la químio... No vull ni mirar-me al mirall... Sembla que m’hagin posat deu anys a sobre...

-------------

M  El Joan...? És un sol...! (Riu) No fa més que dir-me que estic guapíssima... No m’ho crec, però m’agrada que m’ho digui... Si no fos per ell, tot això seria molt pitjor... Viatja sovint per temes de feina, però sempre s’organitza per passar el màxim de temps amb mi. Ara deu estar a punt d’arribar de Praga: a l'acabar la reunió m’ha enviat un missatge dient que agafava un vol a mitja tarda i seria a casa a l’hora de sopar...

-------------

M  Sí, la meva germana m’acompanya a les proves que m’han de fer sovint, però ell ve amb mi quan haig d’anar a un tractament o a una visita amb l’oncòleg, i jo l’hi agraeixo, la veritat; són moments en què em sento molt vulnerable... I això que sovint em trobo amb companys de carrera i tothom em tracta molt bé, però... és molt dur... Ets allà i, al capdavall, allò que està en joc és la teva  vida, el teu cos... (Amb èmfasi) Això és la primera vegada que ho explico, eh? I t’ho explico perquè tu i jo mai hem tingut secrets...

S’obre una porta, a la dreta de l’escenari, i entra el Joan, que ve del carrer, arrossegant una maleta amb rodes i carregant un portafolis que deixa a sobre d’una taula. Veu que la Mònica està parlant per telèfon i, sense dir res, fa el gest d’enviar-li un petó amb la mà.

M  Mira, ara arriba el Joan!

---------------

M  (Adreçant-se al Joan) Parlo amb la Judith, que t’envia una abraçada...

J  Igualment! I records al Jofre...!

M  (Adreçant-se al Joan) Diu la Judith que ja t’ha sentit, i que ens veurem aviat...

--------------

M  D’acord, parlem en un altre moment. Petons per a tots: per a tu, per al Jofre, per als teus nens... Tinc moltes ganes de veure’ls!

-------------

M  Adeu, parlem aviat...!

Penja, deixa el mòbil i s’aixeca per anar a abraçar el Joan, que també avança cap a ella, estenent els braços. S’abracen amb suavitat i tendresa. En el moment de trobar-se, ella recolza el cap en el pit del Joan i l’abaixa molt, com buscant aixopluc en el seu cos.

M  (Fluixet) Hola, amor meu...

J  (També fluixet, però animós) Hola guapíssima...! Com estàs?

M  (Mantenint l’abraçada i aferrant-se encara més a ell, contesta amb un to de veu tendre) Ara mateix, molt bé...! Ens podem quedar així una estona?

Riuen tots dos, desfan l’abraçada a poc a poc i es miren.

M  (Somrient, però fent com que es posa seriosa) Va, ja n´hi ha prou de fer comèdia...!

J  (Ell, també somrient) M’agrades quan fas comèdia... (Fent veure que reflexiona) De fet, m’agrades sempre, però quan fas comèdia ets irresistible!

Riuen tots dos, tornen a abraçar-se i es besen als llavis, entretenint-s’hi una estona. Després, es miren, tornen a desfer l’abraçada, caminen cap al sofà i s’hi asseuen.

M  La Judith arriba dimecres, amb el Jofre i els nens. S'hi estaran quinze dies i deia de veure’ns el cap de setmana vinent.

J  D’acord, per mi, perfecte. També tinc ganes de veure’ls.

M  L’única pega és que dijous tinc químio i el cap de setmana estaré planxada... Però són els dies que a ells els anava bé de quedar...

J  Ostres, és veritat... Podem dir-los que vinguin a dinar dissabte o diumenge, i potser sense els nens, no sigui que t’atabalin massa...

M  No, de cap manera! Que vinguin amb els nens...! Tinc  moltes ganes de veure’ls: la Judith me n’ha anat enviant fotos i algun vídeo, i estan preciosos! No pateixis, no m’atabalaran...

J  D’acord, com tu vulguis... (Fa una pausa i la mira, pensatiu) Trobes a faltar els nens, els teus pacients?

M  No ben bé... (També pensativa) No ho havia pensat, però... Va ser tot tan sobtat... De treballar vuit hores –nens, pares, visites mati i tarda– a, d’un dia per l’altre, deixar d’anar a la feina, estar de baixa... És un tall tan brusc...

J  (Seriós, una mica absent) Sí, d’un dia per l’altre...

M  I, de sobte, canviar de vida: ara tot és aquest tràfec de proves, tractaments... (Canviant de to, més animosa) Bé, vull dir que no enyoro els meus pacients –o potser sí...–, però que vull veure els nens de la Judith i el Jofre, t’ho juro!

J  (Rient) No cal que ho juris! Ja sé com te’ls estimes...

M  (Més seriosa i propera) Com ha anat a Praga, Joan? Quan vam parlar ahir a la nit era tard, estàvem cansats i no et vaig preguntar res...

J  (Esbufegant) Buff... Vols la versió oficial o la veritat?

M  La versió oficial l’he llegida aquest matí al diari: els treballs previs a la cimera de Brighton avancen segons el previst...

J  Exacte: tot al contrari del que realment va passar... El grup d’experts està més cohesionat, i gairebé la meitat m’escolten ara molt més que fa uns mesos, però els governs no es mouen. De fet, els Estats Units i Rússia fan passos enrere; i la Unió Europea.... la meitat dels països incompleixen les resolucions sobre canvi climàtic, les seves pròpies...!

M  Déu n’hi do... I què passarà a Brighton?

J  No ho sé! (Canviant de to: una mica absent) De fet, no sé si ho veuré...

M  (Enèrgica) I ara! Què vols dir? No deus pensar a deixar-ho?

J  (Sorprès pel to d’ella) No exactament, però... És picar ferro fred, una vegada i una altra, i lluitar contra unes inèrcies brutals... De vegades tinc la impressió que som formigues intentant moure una muntanya. (Fa una pausa) I, a més, en la nostra situació, amb els mesos de tractament que tenim al davant...

M  (Molt enèrgica) Això no, Joan!

J  (Més sorprès) Però, Mònica...

M  (Interrompent-lo) No, Joan, això no vull ni sentir-t’ho a dir! Em fa molt de mal que pensis això! Em fa molt de mal que ho diguis!

J  (Intentant calmar-la) Però, Mònica, hem de ser realistes...

M  (Interrompent-lo de nou) Precisament! Ser realistes vol dir no enganyar-nos...!

J  (Molest) M’estàs dient que m’enganyo? Que en faig una excusa, de la teva malaltia...?

M  (Fa una pausa, respira i reprèn en un to més serè i que vol ser afectuós) Joan, amor meu... No només ets l’home que estimo: ets un home a qui admiro com pocs, potser com ningú... Sé que dus un pes molt gran sobre les espatlles i que tens dret a dubtar, a cansar-te, a tenir ganes de fugir...

J  (Seriós) Creus que vull fugir, oi?

M  Crec que ets un ésser humà, i que podries ser tan fràgil com qualsevol, però que no t’ho pots permetre, i tu ho saps... Tens un camí, Joan, i l’has de seguir...

J  (Trist) Un camí... Sembla que parlis d’un destí, d’haver vingut a aquest món amb una missió... I a la vida tot és molt més atzarós, Mònica, tot és contingent, canviant, i sense gaire sentit...

M  (Tallant-lo de nou) Ja ho sé que no està escrit enlloc, però és el teu camí perquè tu l’has triat...  El teu lloc és allà, Joan! Em passi a mi el que em passi...!

J  (Abaixant el cap) No diguis això, Mònica...

M  (De nou enèrgica) I és clar que ho dic! (Pausa) Res m’agrada més que estar amb tu però..., estigui jo com estigui, has de seguir, has de lluitar, Joan...

J  (Absent) Sí..., lluitar no és fàcil... I la temptació de deixar-ho estar sempre hi és, tens raó... Si pogués oblidar-ho tot, plegar, marxar sense donar explicacions... (La mira i fa un somriure trist) Però, és veritat, haig de ser-hi... (Ella li agafa una mà i li acarona el rostre) Lluitar... Sempre vaig defugir les baralles, i des de molt jove pensava que era més aviat covard, saps? Qualsevol mena de violència em produïa un neguit molt gran, una por intensa i paralitzadora... Però he descobert que no era por a l’altre, al mal que em poguessin fer... Era por a la meva violència, a la ràbia que s’apoderava de mi en aquells moments... Por del que seria capaç de fer...

M  Però tu no ets un home violent, Joan...

J  No, no ho soc... No he fet mal a ningú, no he mort ningú... amb aquestes mans, almenys...

M  Però, què té a veure això amb les lluites a la comissió? Amb les teves lluites diàries?

J  No ho sé, Mònica, no n’estic segur... Però de vegades sento que callo en un moment decisiu, o que no soc prou convincent quan més caldria ser-ho, o que em dono per vençut just abans de fer un pas que, potser, forçaria una decisió important... Em poso pals a les rodes, i per més que sàpiga que alguna cosa en mi m’hi empeny, no puc evitar fer-ho...

M  Doncs no és la imatge que dones, ni el que diuen de tu altres membres de la comissió: crec que més aviat tens fama de dur, de molt bel·ligerant...

J  Sí, no ho dubto... Suposo que cal ser dins el meu cap per a percebre-ho: puc ser dur, bel·ligerant..., fins que m’aturo, fins que arribo a un punt que em fa retrocedir...

M  Joan, m’estàs parlant de reunions al més alt nivell, on estan en joc qüestions d’una gravetat i d’una transcendència extremes...! Com no hauria d’haver-hi tensions? És impossible que no ho visquis amb patiment, amb vacil·lacions, amb moments de defalliment...!

J la mira en silenci.

M  (Abaixant el cap) Sí, ja sé que tu em parles d’una altra cosa, d’una vivència personal que només tu pots percebre.... i els meus exercicis de sentit comú no t’ajuden gaire...

J  (Molt proper i afectuós) Tu sempre m’ajudes...

Es miren uns segons amb complicitat i es fan un petó.

M  (Després d’un moment de silenci, mirant-se) És tard, i deus estar cansat... Has sopat?

J  Sí, he menjat alguna cosa a l’avió. I tu?

M  T’esperava per sopar però la veritat és que estic molt cansada... Et fa res si me’n vaig a dormir? Demà a les nou haig de ser a l’hospital...

J  És veritat, toca fer un TAC... T’hi acompanyarà la teva germana?

M  Sí, passarà a buscar-me a dos quarts de nou.

J  D’acord. Jo em quedaré una estona contestant uns correus i d’aquí a mitja hora me’n vaig a dormir.

M  Bona nit, amor... fins demà.

J  Bona nit (Rient i amb un gran somriure) guapíssima...!

La Mònica li respon amb un somriure i marxa. El Joan s’asseu a la taula de treball, obre el correu i comença a escriure, mentre la llum de la sala va minvant fins a quedar a les fosques, tret de la taula de treball.

Al cap d’uns instants, en què se sent el soroll del teclat, un focus fa aparèixer una imatge hologràfica. És la Mònica, que mira el Joan, amb una actitud seriosa però molt natural, sense cap afectació. El Joan deixa d’escriure i es queda quiet un instant, com percebent la seva presència. Es gira lentament i s’atura al veure-la, entre alegre i sorprès.

J  Mònica...! (Ella el mira, però no respon. Ell s’incorpora i fa el gest d’apropar-s’hi, però ella l’atura amb un gest de la mà i parlant).

M  No, Joan, no vinguis... No soc la Mònica: soc un somni, un ésser de paraules, una imatge fugaç...

J  (Colpit) Però, Mònica... Ets tu! Et veig, et sento... Què vols dir?

M  Vull dir que ara som i no som tu i jo... Som els que sabem allò que fa un moment ignoràvem... O ho fèiem veure...

J  (Tens, perplex) Què sabem? Què fèiem veure? No t’entenc...!

M  (Tendre, compadida) Pobre Joan, amor meu... Tant amagar la veritat, tant explicar mitges mentides, que ja no saps què és què...

J  (Abaixant el cap) Jo tot ho faig per tu, Mònica... Perquè entenc que no vulguis saber-ho tot... I ho respecto...

M  (Absent) Sí, ho he dit tantes vegades... No vull que m’enganyin però no vull que em torturin amb la veritat...

J  (Mirant-la intensament) I sempre ho tinc present, perquè tens dret a decidir-ho!

M  I tu saps com t’ho agraeixo, Joan... M’agradaria tenir una altra vida per demostrar-t’ho... (Emocionant-se)  O, almenys, una mica més de temps en aquesta...

J  (Suplicant) Però, Mònica, què dius? Tens temps, molt de temps...

M  (Tallant-lo) No, Joan! Diguem-nos la veritat: la que tu m’amagues, la que m’amago a mi mateixa...!

J  (Plorant) Mònica! No ho diguis, això...!

M  (Seriosa) No viuré gaire, Joan... (Es frega el dors dels braços amb el palmell de les mans, com si tingués un calfred) Ja deu quedar ben poc... Però tu faràs com que no ho saps..., i jo seguiré com fins ara...

J  (Plorant, amb desesperació) Què serà de mi sense tu, Mònica...? (Sanglotant) Què serà dels fills que no tindrem...? Què serà del món, amb aquest dolor tant gran...?

M  (Abaixant el cap, trista) El món... Deies que aquest món també s’acaba, que no viurem gaire, nosaltres o els que vindran darrere nostre... Quina importància té que jo marxi ara...?

J  (Amarat de plor) Tant me fa que s’acabi el món! Vull que visquis, vull estar amb tu...! (Vençut) Vull aturar el temps, el maleït temps...!

M  (Ella també plora, més serena i més continguda) No ploris, Joan, amor meu... (Fa una pausa) O, potser sí: plorem ara que ningú ens veu..., ara que no ens veiem, que no som nosaltres...

J  (Va aturant el plor. S’atura i, encara colpit, la mira) Perdona’m...

M  Per què? Què vols dir?

J  (Més serè) Perdona’m per patir per mi... Per patir tant per perdre’t... A còpia de mantenir aquesta ficció, de fer veure que no passaria el que ha de passar, he viscut d’esquena a... (S’atura).

M  (Amb la mirada perduda) ... a que jo ho perdré tot... Sí... Et perdré a tu i perdré l’amor que tu em dones... Perdré aquest cos, la vida que hi batega... i els anys que m’esperaven... Tant de tot...

J abaixa el cap i el mou lentament d’un cantó a l’altre, en un gest d’impotència.

M  (Melancòlica) Tantes coses, mínimes, però que em fan somriure o que em commouen... El xivarri dels nens al pati d’una escola, la quietud dels boscos a la tardor, el blau del mar a Formentera...

J  (Sencer, però travessat pel dolor, parla lentament) Jo, mentre visqui, pensaré en tu, Mónica... (Parla lentament) Quan, al matí, entri el sol a la nostra habitació... Quan plogui com aquella tarda a la Toscana... Quan floreixin els tarongers en aquell parc, a prop de casa...

M  (Commoguda) Ho faràs, Joan? Pensaràs en mi...?

J  (Amb llàgrimes que tornen a caure-li, però contingut i serè) Cada dia del món... mentre visqui... Pensaré en tu...

M  Adeu, Joan..., amor meu... Acomiadem-nos ara! Demà de tot això no en sabrem res i... qui sap si podrem dir-nos adeu...! Passaran els dies fins que, potser de sobte...  (Aixeca un braç i allarga la mà cap a ell) Adeu, Joan... amor meu...

J  (Dret, fa el mateix gest, estenent una mà cap a ella i arriba a dir, molt baix) Adeu, Mònica, adeu...

El focus que la il·luminava a ella es va apagant fins que la seva imatge desapareix. El Joan abaixa el braç i es queda dret, immòbil, mentre l’escena va quedant totalment a les fosques.