Escena 5

S’il·lumina l’escena. Té lloc a l’estudi/sala d’estar de la casa del Joan i la Mònica. J esta parlant per Skype amb el Kurt, un col·lega del MIT. Una pantalla gran, al fons de l’escenari, mostra la pantalla de l’ordinador amb la imatge del seu interlocutor.

J  Sí, ja sé que la meva primera intervenció al comitè no va ser molt ben rebuda...

Kurt  Crec que no la vas encertar amb el to, Joan. Molts podíem estar d’acord amb una bona part del que vas dir, però el to era massa... descoratjador.

J  (Amb èmfasi) Però, Kurt, si en algun lloc s’ha de poder parlar clar és allà: al comitè que reuneix algunes de les persones més ben informades del món sobre el canvi climàtic. (Fa una pausa i segueix més lentament) La manera com vaig parlar formava part del que volia dir i el que volia dir és que la situació es descoratjadora, i qualsevol proposta seriosa ha de partir d’aquesta realitat!

K  Sí, sí, d’acord, tots sabem que afrontem un problema molt greu, i per això la prioritat dels darrers anys és dissenyar polítiques per “moderar” els efectes del canvi climàtic. (Amb èmfasi) Ningú somia, avui dia, aturar-lo ni revertir del tot els seus efectes, però som responsables del missatge i de les propostes que Nacions Unides fa arribar als governs i a la ciutadania...! No podem ni tan sols insinuar que no hi ha res a fer, o que tots els esforços que s’han fet i es faran no han de servir per a res...!

J  Jo no ho vaig dir, això, Kurt; veig que tu tampoc em vas entendre. (Fa una pausa i segueix en un to més baix) Tot i que tampoc vaig dir el contrari...

K  Vas dir, amb totes les lletres, que no guanyarem aquesta guerra, que ja l’hem perduda: és veritat que ho vas dir? Sí o no?

J  Sí, ho vaig dir...

K  I vas dir que hauríem d’evitar del tot expressions com “salvar el planeta”...

J  (Amb molt d’èmfasi) I és clar que ho vaig dir! Som científics, no som boy scouts! Quina mentida és aquesta de salvar el planeta! Es tracta, en tot cas, de saber si podrem sobreviure –i potser només una fracció de la humanitat– en les condicions de vida que aviat tindrà el planeta...! Les que nosaltres hem produït, per cert.

K  De debò penses això, Joan? No és l’horitzó d’esdeveniments amb el qual ha treballat el comitè des que es va constituir, i tu saps molt bé que no som precisament optimistes: hem estat avisant dels grans riscos que comporta l’escalfament global i fent previsions de vegades catastròfiques...

J  Ho sé, Kurt, ho sé...

K  I que no hem deixat d’explicar que les pitjors previsions s’anaven complint, fins i tot a un ritme més ràpid del que havíem previst... I que no hem dubtat a l’hora d’exigir canvis en les polítiques dels governs i en els comportaments individuals...!

J  (Abatut) Tu i jo sabem el poc resultat que ha donat tot això, Kurt... Les grans potències fan declaracions solemnes que després només compleixen en part, o s’adhereixen a tractats als quals després no aporten els diners necessaris... (Fa una pausa breu) I pel que fa als comportaments individuals... Una part molt petita del primer món està començant a canviar certs hàbits, però ni els països rics renunciaran a viatjar en avió ni els països pobres deixaran de cremar carbó... No tenim futur, Kurt. No t’adones que clamem enmig del desert? Fins i tot nosaltres, els experts... hem canviat d’hàbits? Creiem de debò que el que puguem fer cadascú de nosaltres aturarà aquesta allau?

K  No ho sé, Joan, però aleshores no entenc per què vas demanar col·laborar amb el comitè... Per què no t’asseus a la porta de casa teva a esperar l’apocalipsi?

J  (Fent un mig somriure amarg) Sembla que hagis parlat amb el meu psicoanalista, tu...

K  Què dius?

J  Res, coses meves... (Fa una pausa i segueix) Vaig demanar-ho perquè crec que hi haig de ser: per mi i per vosaltres...

K  Per nosaltres? Què vols dir?

J  Vull dir que necessito que m’escoltin les úniques persones que poden entendre i assumir el que jo sé. Ja no suporto saber que estic sol amb aquestes certeses: necessito compartir-les. Si em féssiu veure que m’equivoco o que estic boig, quin pes em trauríeu de sobre...! Però jo sé que tinc raó, i cal que ho sapigueu... encara que us angoixi, encara que redueixi les esperances que teníeu...

K  (Amb èmfasi) Però, Joan, el que tu vas plantejar no deixava gaires esperances! Com pots pretendre que et seguim amb plantejaments com el que vas fer?

J  (Fa una pausa i el mira, seriós) Estic segur que, a més d’escoltar-me, vas llegir de dalt a baix l’informe que vaig enviar sobre el risc d’encadenament d’esdeveniments extrems: alliberament de grans quantitats de metà dels gels permanents, alteració dels grans corrents marítims i atmosfèrics...

K  (Tallant-lo, sec) Sí, el vaig llegir de dalt a baix.

J  I què en penses?

K  (Fa una pausa i comença a parlar en un to seriós i absent) Ja ho saps què en penso, Joan; ens coneixem prou bé. Des d’un punt de vista científic, l’informe és impecable, excel·lent. Poses de manifest interaccions d’una gran complexitat que ningú havia pogut preveure... (Fa una pausa) I que són diabòlicament versemblants... (Fa una pausa més llarga) Però em fa por que la teva lucidesa tingui un efecte negatiu, que acabi sent contraproduent... No tenim cap eina millor que el comitè, Joan. Arreu del món hi ha científics, polítics i activistes conscienciats i molt actius, però són una petita minoria... Només nosaltres tenim alguna possibilitat de fer-nos escoltar, i temo que si el teu missatge cala en la ment de molts dels membres del comitè, l’efecte sigui del tot desmobilitzador...

J  Doncs jo crec que, ens agradi o no, hem de saber quin és el terreny en què ens movem... Vaig dir que no guanyarem aquesta guerra, és veritat; fins i tot que ja l’hem perduda, però això no vol dir que no hi hagi res a fer. Deu ser molt còmode i molt fàcil gestionar una victòria, però els generals d’un exercit que està perdent la guerra no poden quedar-se esperant la desfeta: caldrà gestionar la derrota, ocupar-se dels ferits i els malalts, protegir els més dèbils, administrar allò que s’hagi pogut salvar, ensenyar a viure d’una altra manera... Això és el que probablement ens tocarà fer, i com abans ens preparem per fer-ho, millor...

K  (Movent el cap nerviosament) Joan, Joan, Joan, què estàs dient...! Al final serà veritat que esperes l’apocalipsi...! Els malsons de la tradició cristiana! El teu informe planteja escenaris possibles que cal estudiar i tenir en compte molt seriosament, però no pots estar segur –ningú pot estar-ho!– que sigui això el que passarà...!

J  Si només fos el canvi climàtic... Fa uns anys els problemes mediambientals més greus eren la contaminació, els residus químics que passen a la cadena alimentària, la desforestació, la pluja àcida, l’extinció d’espècies, els microplàstics... Ara tots aquests problemes semblen haver passat a un segon pla, però encara hi són, i agreujats. No són els set genets de l’apocalipsi, però s’hi assemblen força...

K  No sé si parles seriosament... Que jo sàpiga, sempre has sigut ateu...

J  I ho soc, però si alguna cosa tenen les religions són metàfores poderoses, i a vegades d’una gran bellesa... Tu que ets de cultura jueva, deus tenir presents aquells versicles: “Hi ha un temps per viure, hi ha un temps per morir, de res serveixen els nostres afanys”...

K  Sí, de l’Eclesiastès... Ho vaig llegir fa molts anys, a l’escola.

J  (Amb èmfasi) Kurt, jo no somio amb la fi del món –(s’atura uns instants i com parlant per a si mateix) bé, crec que no hi somio...–, però hem d’estar disposats a pensar que poden arribar a passar coses impensables... Que res garanteix que el món i la civilització seguiran sent com els hem conegut, i que pot ser que estiguem a les portes d’esdeveniments d’una gravetat extrema, i que les nostres inèrcies i les nostres pors ens impedeixen veure’ls venir...!

K  (En un to pesarós) Joan, seguirem aquesta conversa en un altre moment. He de marxar cap a l’aeroport... Pensaré en el que hem parlat... He de contestar correus de membres del comitè, i uns quants són sobre la teva intervenció a la reunió de dimarts. (Fa una pausa i segueix en un to afectuós) T’estimo, bon amic... Sempre he pensat que ets gairebé tan intel·ligent com bona persona... (Canviant a un to burleta) Però en qualsevol moment puc canviar d’opinió, eh!

J  (També en to afectuós) Jo també t’estimo, Kurt... Parlem aviat.

K  Fins aviat, Joan: Auf Wiedersehen!

J  Auf Wiedersehen, Kurt!

J clica amb el ratolí per tancar la connexió i apaga el monitor de l’ordinador. Després d’uns instants en suspens, s’apropa a la taula de treball i comença a consultar un document, passant pàgines lentament. La llum al seu voltant va disminuint, fins que l’escena queda a les fosques, tret de l’espai de la taula on ell treballa.

Al cap d’uns instants, un canó de llum il·lumina un racó de l’escenari i es fa visible la figura d’un nen que s’adreça a ell:

Nen  (Reclamant la seva atenció) Papa... Papa...!

J  (J el mira, sorprès) Què dius? Qui ets? Jo no soc el teu pare... No en tinc cap de fill, jo...

N  Sí que ets el meu pare; no sé com ni per què, però sé que ets el meu pare.

J  (S’aixeca de la cadira i va cap a ell, aturant-se a una certa distància. Parla perplex i amb una certa incomoditat) Però això és impossible, que no ho veus?

N  Impossible...? No... Pel que dius de vegades, l’univers és més complex del que ens pensem: potser hi ha mons paral·lels a aquest, i en un d’ells tens un fill i jo et tinc a tu de pare...

J  (Tens) Què saps tu d’aquestes coses! Tot això són especulacions, teories de físics que intentem donar sentit a dades desconcertants...

N  També podria ser que fossis el meu pare en un altre sentit...

J  (Sorprès) En un altre sentit? Què vols dir?

N  Fa temps vas dir que no volies tenir fills perquè no volies dur ningú a aquest món sense futur i...

J  I...?

N  I que senties que tot allò que els passava als nens d’aquest món et concernia i t’afectava...

J  Sí, és veritat... (parlant més a poc a poc, i com si s’ho digués a ell mateix, mentre camina lentament i es queda d’esquena al nen) I que aquesta paternitat imaginària, immensa, m’aclaparava...

N  Què feies a aquestes hores? És molt tard...

J  (Girant-se i responent amb un to abatut) Sí, és veritat, és molt tard, massa tard...

N  Sembles trist... (Fa una pausa i segueix) No m’has dit què feies...

J  (Mirant-lo i parlant sense cap entusiasme) Escric un article, i preparo una conferència que haig de donar la setmana vinent... (Fa una pausa, abaixa el cap i segueix amb el mateix to) I sí, suposo que estic trist, que fa temps que ho estic. De fet, ja no recordo com és estar d’una altra manera...

N  Em sap greu... És per tot això que dius que passarà, oi? (Fa una pausa i hi insisteix) És per això que estàs trist?

J  Sí, és clar... Perquè em sembla injust que nens com tu no tinguin un futur com el que han tingut altres generacions...

N  I tu voldries que el tinguéssim, oi?

J  (Mirant-lo i en un to més proper) Aquest món pot ser un lloc molt bo per viure-hi, saps? Fins i tot allà on fa massa fred, o massa calor, o allà on el terra tremola sovint, o hi plou massa o massa poc... A tot arreu, des de fa mil·lennis, la gent ha trobat maneres d’estimar aquell lloc i d’estar-s’hi...

N  I si els agrada el seu món i han pogut fer tot això, no podran solucionar aquest problema que dius que hi ha?

J  (Posant-se tens) No, no podran, perquè no és un problema, és..., és..., és una catàstrofe, una cosa inimaginable...! (Fa una pausa i segueix, abatut) I perquè els éssers humans han gaudit d’aquesta terra però no saben tenir-ne cura...

N  (Ingenu, però amb un to una mica implorant) Però potser n’aprendran...! Segur que hi ha molta gent sàvia... Tu ets un home molt savi...

J  (Gairebé cridant) No n’aprendran! Els homes no aprenen, no poden! Tenen al davant la veritat i no la veuen! (Fa una pausa i segueix en un to més baix) Ja estem en el compte enrere...

N  (Amb un to més implorant) Però potser canviaran! Si veuen que ho han de fer, canviaran...

J  (El mira de fit a fit uns instants i li parla en un to més seré) Saps què diu la gent de pagès, acostumada a tractar amb animals? Diuen que cada bèstia té el seu fer. I és veritat: gats, guineus, escarabats, pardals, àligues, cavalls... Cada bèstia té el seu fer, i el segueix tranquil·lament, sense posar en perill el món sencer... L’home és una bèstia estranya: no té un camí marcat i acaba malmetent tots els camins... (Fa una pausa i abaixa un moment el cap. Torna a mirar-lo i continua, amb el mateix to) I els homes que vindran no seran millors, saps?

N  (Abaixant el cap i molt entristit) Vols dir que jo, si arribo a aquest món, també seré així? I que potser per això no em mereixo viure?

J  (Canviant el to, desconcertat) No, no vull dir-ho, això...! És clar que et mereixes viure... (Gira i fa unes passes, erràtic)

N  (Amb el mateix to entristit) Papa...

J s’atura i es gira cap al nen. Inicia el gest de respondre però no arriba a fer-ho.

N  (Rient una mica) T’has girat al cridar-te: veus com sí que ets el meu pare...!

J  (Fa un lleu somriure) I per què no...? Enmig d’aquesta nit turmentada, corcat per la tristor, sense saber si somio, si deliro... sentir-te riure em retorna... Però si fossis el meu fill, no sabria quins contes explicar-te a la nit...

N  Què vols dir? Per què no ho sabries?

J  Perquè voldria explicar-te contes que acabessin sempre bé... Contes en què potser hi hauria llops i ogres i bruixes, però que al final acabarien bé, com tots els contes per a nens... (Enfosquint-se, però amb contenció) I si t’expliqués només aquests contes sentiria que t’enganyava, que no et preparava pel món en què hauries de viure després...

N  Però jo voldria que m’expliquessis aquests contes, que deuen fer molta por, i quan fos més gran i les pogués entendre, em podries explicar aquestes altres coses que dius.

J es queda en silenci i abaixa el cap, pensarós.

N  (Entristit) En què penses, papa? En això que penses sempre...? Que no hi ha futur...?

J  El futur és... un somni dels humans, una invenció... Pot ser molt útil: pensar que sempre hi haurà un demà en què les coses seran millors, més fàcils... Però és un somni... Saps quin és el veritable futur? D’aquí a dos mil milions d’anys el Sol es col·lapsarà, i l’òrbita de la Terra decaurà fins a col·lidir-hi. On serà aleshores el nostre futur? On seran tots els futurs que hem imaginat, temut o desitjat? On seran tots els nostres neguits i les nostres joies?

N  (Molt seriós) Aquest conte fa molta por, papa, encara que no hi surtin bruixes, ni ogres, ni llops...

J  (Seriós) És que no és un conte, són previsions científiques...

N  (Tallant-lo i aixecant la veu) Sí que ho és...! És un conte de por, un conte horrorós! No en tens prou de pensar en totes aquestes coses terribles que dius que passaran aviat?

J  (Contrariat i tens) És que passaran, tant si ho dic com si no! Tant s’hi val si hi penso o no! No me’n facis responsable...!

N  (Abatut) Si no tindrem futur, si no pots pensar en cap altra cosa..., no sé si vull que siguis el meu pare... No sé si vull ser un nen en aquest món teu...

J  (Astorat, sense trobar les paraules, es gira i torna a fer unes passes, erràtic) Jo..., jo voldria..., qui sap..., potser encara hi som a temps..., no ho sé... (Girant-se cap al nen) potser en tenim, de futur... (Es gira del tot, però la llum s’ha apagat i la imatge del nen ha desaparegut. Queda totalment en suspens; immòbil. Fa algunes passes més, en silenci, fins que torna a aturar-se, a prop d’on era la imatge del nen. Parla lentament, abatut però molt serè) Que estrany, tot... No sé si estic desperto o somio..., però aquesta soledat glaçada, sense pietat..., (Acompanyant les paraules amb un moviment del cap) és pitjor que un malson... (Fa una pausa, de nou immòbil i amb la mirada fixa en algun punt, com reflexionant. Finalment, parla, amb un to serè) “Hi ha un temps per viure, hi ha un temps per morir, de res serveixen els nostres afanys...” (Camina cap a la taula de treball. S’hi asseu i, després d’una pausa breu, se submergeix en la feina).

Al cap d’uns instants l’escena es queda a les fosques.

Fi del primer acte. Dona pas a la primera escena del segon acte.