Escena 3

P  Darrerament he pensat més d’una vegada en aquell somni: el somni de Bratislava, sap?

P  Sí...

J  També podria haver dit el somni de la noia que no em veia i la meva angoixa al no poder sostenir-me en la mirada d’una dona... O el somni del llibre que havia de poder desxifrar... O el somni de les imatges de l’horror, amb aquella atracció incomprensible que m’impedia apartar la mirada...

P  Sí, tot això hi era, però, per algun motiu, ha dit el somni de Bratislava...

J  Sí, és veritat, perquè tinc molt present aquesta part del somni... (Fa una pausa) Fa uns mesos, al final d’una sessió li vaig explicar que m’incorporava al comitè d’experts, però que no estava convençut de la meva decisió i que no sabia on volia arribar...

P  Sí, això va dir...

J  I, al marxar, vostè va fer el que feia al somni: em va dir on volia arribar: “A Bratislava...!”

P  Sí! (Riuen tots dos al recordar-ho).

J  De primer, em va sorprendre molt la seva exclamació, però només de sortir al carrer i enfilar cap a casa, em va venir a la memòria un record molt llunyà...

P  Ah...

J  Sí, un record d’infància... A casa dels meus pares hi havia un llibre, gran i molt ben il·lustrat, que és titulava “Ciutats del món”. Jo el mirava fascinat, i m’aturava sobretot a les pàgines d’algunes ciutats amb noms que em semblaven fantàstics: Bratislava, Tessalònica, Siracusa... No tenia idea d’on eren, però em deia a mi mateix que quan fos gran hi aniria...!

P  Aleshores, és el record d’un desig...

J  Sí... Potser només el desig de marxar lluny... O potser el desig de conèixer i descobrir altres llocs, altres realitats... I, qui sap, potser la meva passió per la ciència va néixer també d’aquell desig... El cas és que aquests dies, recordant el somni em venen al cap aquells noms. No signifiquen res, no tenen cap sentit i li semblarà un disbarat, però es com si fossin la clau d’aquell desig infantil, guardat intacte en aquestes caixetes sonores i màgiques: Bratislava, Tessalònica, Siracusa...

P  (Somrient, sorprès) Em sembla extraordinari...

J  Desig de tot això que li deia, o de qui sap què! Pur desig, impronunciable..., però sense ell el món esdevé va i la vida es marceix... I la meva vida feia anys que es marcia... (Fa una pausa) Ara, malgrat tot el dolor que arrossego i tot el que encara s’hi afegirà, tinc una brúixola que, a cada cruïlla, a cada decisió que haig de prendre, m’orienta per saber on és el meu desig, i per fer allò que haig de fer...

P  Una brúixola per al desig...

J  Sí, i aquesta brúixola em va servir fa uns dies per a fer un pas que no em decidia a fer... Recorda aquella carta que em va dur el meu oncle? Aquella carta escrita pel meu pare?

P  Sí, és clar, la recordo...

J  (S’incorpora i s’asseu al divan) Vaig decidir buscar-la, pensant que seria una feina difícil, potser impossible. Però el cas és que allò que el meu cap no sabia semblaven saber-ho les meves mans... Pocs minuts després, la vaig trobar, al fons d’un calaix, sota un munt de segells, monedes i bitllets de tren de diferents països.

P  (Sorprès) Ah...!

J  La vaig obrir i vaig començar a llegir-la, lentament: no esperava descobrir cap gran secret ni cap veritat colpidora, però el cert és que el moment tenia alguna cosa de commovedor. A més, sabia que, digués el que digués aquella carta, la relació que tinc amb el meu pare ha canviat molt des que vinc aquí: ja fa temps que els seus errors no em semblen tan imperdonables i ja no dono el mateix sentit a les seves absències, als seus silencis o als seus estirabots... (Mira a P, que fa un gest d’assentiment amb el cap).

P  Sí...

J  El que vaig llegir em va impressionar, profundament, sap? I vaig entendre fins a quin punt els fets que relatava aquella carta havien marcat el destí d’aquell jove...

És veritat que el meu pare va anar al front i no va disparar ni un tret, però va quedar immensament traumatitzat per tot el que va viure i, sobretot, pel que va veure. Ell era molt jove i no tenia formació militar, així que el van destinar a la infermeria: eren els pitjors moments de la batalla de l’Ebre, amb bombardejos duríssims i constants, i ell i uns quants nois com ell, amb no més de vint anys, van estar gairebé tres mesos -se n’adona?- jugant-se la vida, formiguejant fins l’esgotament per trinxeres enfangades per evacuar ferits, moribunds, mutilats..., o per endur-se cossos sense cap, braços, cames arrencades per les bombes...

El pare no era un home temorós, acovardit de per vida. Tampoc era un home pla, sense història, algú derrotat abans de lluitar. Era un home traumatitzat, un pobre noi espantat que, enmig d’aquell infern havia perdut la pau per sempre més...

P  Finalment, la carta va arribar al seu destí...

J  (Es gira un moment cap a P, que l’escolta atentament) Sí. Suposo que estava preparat per llegir-la i que arribava en el moment adequat. (Fa una pausa breu) Em va fer sentir pena, compassió..., però no em va dur a fer del pare ni una víctima ni un heroi. Amb allò que li va tocar viure va fer... el que va poder, com tothom, com qualsevol. I sí, no va fer gran cosa, però tampoc va esdevenir l’ésser abominable que jo em representava.

P  (Assentint amb el cap) Aha....

J  Suposo que, per algun motiu, necessitava fer-lo existir d’aquesta manera per confrontar-m’hi, per tenir en ell un ideal o un enemic... I ell era allò que era, un home comú, baquetejat per la vida, ni massa bo ni massa dolent per al que a mi em calia, així que em vaig inventar una versió del pare més adequada a les batalles imaginàries que jo necessitava tenir amb ell. Em temo que no li vaig fer gens fàcil la feina de fer de pare... d’algú com jo.

(Amb la mirada perduda i amb un to serè) Tot plegat no és una reconciliació: no hi ha res a perdonar ni gaire cosa de la qual demanar perdó. És, en tot cas, un passar pàgina, un estar una mica més en pau amb mi mateix...

P  (Aixecant-se i anant cap a la porta, amb actitud de donar per acabada la sessió) Sí, és un pas molt important.

(J s’aixeca i el segueix fins a la porta. Abans de l’encaixada de mans, J queda pensatiu uns instants).

J  La setmana vinent seré fora: vaig a una reunió del comitè, a Salzburg, i no tornaré fins divendres al vespre.

P  D’acord, l’espero dimarts de l’altra setmana. (J no respon. Es donen la mà, P obre la porta i J surt, silenciós)

P camina cap a la seva butaca i encén la ràdio. Se sent la veu de la locutora d’un programa informatiu.

Locutora  Les primeres conclusions de l’equip de científics desplaçat a la zona semblen confirmar els pitjors presagis sobre les causes de la gran mortaldat que afecta les comunitats inuit, assentades des de fa segles a Groenlàndia i al nord-est del Canadà. Aquestes comunitats han vist greument alterats els seus assentaments pel desglaç que afecta el subsol de permagel, però fa poc han saltat les alarmes davant l’augment de morts associades a processos infecciosos d’una gran virulència.

Les anàlisi realitzades fins ara semblen confirmar que la causa estaria en la reactivació de bacteris que s’havien mantingut inactius i preservats durant mil·lennis en els gels permanents, i que ara entren en contacte amb l’atmosfera i afecten la població autòctona, mancada de resposta immunitària per fer front a aquests patògens.

(Sona el timbre. P apaga la ràdio, va a obrir i és J qui espera per entrar. P el saluda i el convida a passar. J entra i camina fins a l’alçada del divan, però no s’hi ajeu).

J  Si no li fa res, seuré aquí, davant seu (P assenteix. J s’asseu i es queda uns instants en silenci).

 P  Sí, l’escolto, Joan...

J  De fet, he tornat per acomiadar-me...

P  Sí, és el que he pensat que venia a fer...

J  Em sorprèn, com tantes vegades...! (Fa una pausa breu) I sí, ho he pensat només sortir. Me n’he adonat que el camí que he fet arriba al final, almenys, ara per ara... Sé que els dies que tinc al davant seran difícils, molt difícils, i que potser seria bo seguir venint, però...

P  Com està la Mònica, Joan? Fa dies que no me’n parla...

J  (Fa una pausa i deixa anar un sospir) Sí, és veritat, potser procuro no parlar-ne... Ja he plorat prou vegades a la sessió... De fet, només he pogut plorar aquí i quan estic sol, camí de casa... Abans d’arribar, m’aturo, em refaig, canvio la cara... Vol creure que un cop soc a casa tot és més fàcil? (Pausa) Quan la veig, quan ens veiem, m’oblido de tot el que no sigui aquella estona, aquell dia, aquella nit junts... Malgrat tot el que hem passat ens mantenim units, i això ens fa més forts a tots dos... (Fa una nova pausa) La Mònica... està pitjor cada dia que passa... (Es queda en silenci).

P  Ho sento, Joan...

J  (Abatut) Ara li donen una nova quimioteràpia... L’oncòloga confia que pugui frenar una mica l’avanç de la malaltia. Però si no funciona, no provarà res més; ja només quedarà el tractament pal·liatiu: evitar que pateixi... De fet, ara ja estem gairebé en aquest punt: està dèbil, dorm moltes hores, necessita prendre molts analgèsics... (Fa una pausa) Ara només penso en el moment en què sabrà que se’n va, que el temps s’acaba... No es mereix aquesta angoixa, aquest cara a cara final amb la mort...

P  Però ella també li va dir que no volia que l’enganyessin...

J  Sí, és veritat. I jo sé que ella no ho està, d’enganyada... (Es queda en silenci uns instants) Fa uns dies, quan se n’anava a dormir ens vam abraçar i em va dir, a cau d’orella, que li feia por adormir-se... Jo, amb el cor encongit, la vaig voler consolar: Què dius, amor meu...? De què tens por...? Jo sabia què em diria, i no volia sentir-ho, però ella necessitava dir-m’ho..., i ho va fer, amb un fil de veu, tremolosa: “Tinc por de morir-me...” I ara..., quines coses... És clar que no...! No vam dir res més. Vam seguir uns instants abraçats i, suaument, es va apartar, fent com si tot seguís igual que una estona abans... Així és com ella vol que sigui, i jo ho respectaré... fins al final... (Es queda en silenci).

P  Sí: el final.

J  (Canvia de to i parla mirant a P) Però la decisió d’acabar l’anàlisi l’he pres per un altre motiu: té a veure amb la brúixola de la qual li parlava abans.

P  Sí, és important aquesta brúixola!

J  Al sortir, caminava pensant en un seguit de coses que em preocupen en relació amb la meva participació en el comitè... (S’aixeca i comença a caminar per la sala) I de sobte he trobat la solució...

P  Ah...!

J  Sí, he sabut què és el que realment vull fer i he decidit fer-ho...

P  Me’n vol fer cinc cèntims?

J  Sí, i tant. El cas és que a la cimera de Brighton vaig comprovar una vegada més que els efectes del que jo pugui aportar en el si del comitè són mínims... De fet, tot el treball del comitè –els estudis, els dictàmens, les recomanacions– acaba sent irrellevant...

P  Sí? Vol dir que tant?

J  Sí... A Brighton, malgrat el ressò que la cimera havia suscitat, no vam aconseguir cap pas endavant. Només Dinamarca, Suècia i Noruega van subscriure els compromisos que proposàvem.

P  Ho vaig llegir, sí... I quina va ser la seva conclusió?

J  Que no té cap sentit seguir dedicant-hi energies! I, en conseqüència, no penso fer-ho més...

P  (Amb interès) Ah... Aquesta és la seva decisió?

J  Sí i no... Vull dir que és només una part, la primera: presentar la dimissió com a membre del comitè i deixar de participar en els seus treballs... La segona part és la més difícil i la que, en certa manera, implica una verdadera decisió... (Fa una pausa abans de continuar) Vull seguir en aquesta lluita, però parlant en nom propi, fent allò que crec que haig de fer i dient allò que crec que haig de dir, sense haver de negociar-ho abans amb ningú...

P  Em sembla una decisió encertada...

J  (Uns instants de silenci) M’he queixat molt de les limitacions que tenia la feina del comitè, però ara em sembla que també eren una coartada, una justificació que em permetia no assumir una responsabilitat diferent. Intentava influir, convèncer, que el comitè fes seus els meus arguments i les meves propostes, però, al final, no era jo qui parlava, no es deia res en nom meu... I això és el que vull canviar: a partir d’ara prendré les iniciatives que cregui convenients i les defensaré allà on pugui...

P  Sí, em sembla una decisió del tot encertada...

J  (De nou, uns instants de silenci abans de continuar) Crec que no ho he fet mai, això de parlar en nom propi, d’atrevir-me a dir i a fer allò que realment vull... Sempre he parlat “en nom de”... De la ciència, sobretot... Com si els científics no tinguéssim un desig propi posat en allò que triem fer, com si fóssim una mena de sacerdots d’un déu que ens revela veritats que nosaltres ens limitem a anunciar...  Sí, és clar, les lleis de la termodinàmica no varien en funció de qui les explica, no depenen de cap subjectivitat, però jo havia fet d’això el meu amagatall... Primer, l’aixopluc de la meva angoixa i, després, una falsa identitat: Joan Holzmann, científic... (Fa una pausa, reflexionant) I m’han hagut de passar coses terribles per començar a despertar-me: la mort del Seymour, la magnitud catastròfica del canvi climàtic... I, ara, la malaltia de la Mònica...

P  I què es proposa fer?

J  Donar un missatge molt més radical i més peremptori del que donen els experts i els activistes més implicats en el tema. Amb tot el que fan no arriben a convèncer més que els que ja estan convençuts... Cal anar més enllà, emprar noves estratègies

P  Què creu que aconseguirà, Joan?

J  (Uns instants de reflexió) No ho sé... No ho puc saber, però... Vol que li digui una cosa? No soc gens optimista... La gent, el comú de la gent, viu en una bombolla, en un present en què no hi ha marge per a la reflexió: uns perquè amb prou feines sobreviuen al dia a dia, i altres perquè les inèrcies o el benestar els bressolen i res del que senten els fa cap efecte: és com aigua sobre les plomes d’un ànec...

P  (Reflexiu) Sí, és ben bé així...

J  Però, no vull pensar-ho, sap? Estic determinat a fer-ho, i no m’aturaré a sospesar, a fer càlculs... Quan hi ha un terratrèmol i tems que la casa s’enfonsi, no t’atures a rumiar si els veïns et faran cas... Surts a l’escala, cridant, actues, fas, vols salvar-te i que se salvin els teus veïns...

P  Cridant...

J  Sí, ja m’entén... Potser espantaré algú, i em sentiré dir que estic boig..., però potser despertaré algú més. Tant li fa: la situació és molt greu i ja no és hora de dubtes...!

P  Té raó; ja no és hora de dubtes. (S’aixeca i camina cap a la porta. J també hi va i es queden un instant en silenci, abans de donar-se la mà. P li allarga la mà i li parla en un to cordial i afectuós) Adeu, Joan... Li desitjo molta sort!

J  Gràcies... (Es miren un instant, amb franquesa. J surt i P tanca la porta).

P fa unes passes i s’atura, pensatiu, al mig de l’escenari. Els llums s’apaguen gradualment, fins que l’escenari queda a les fosques.