Escena 4

L’escena té lloc en l’estudi/sala d’estar de la casa del Joan i la Mònica. Al fons, a l’esquerra, una porta de vidre dona pas a una terrassa amb nombroses plantes. Al centre de la sala hi ha un sofà de dues places i, més enllà, una butaca d’orelles.

Quan s’il·lumina l’escena, la Mònica és a la terrassa, de perfil. Torna a tenir el cabell llarg i l’aspecte juvenil i saludable que tenia a les escenes del primer acte. Té a la mà una gerra amb la qual va regant les plantes. S’atura a mirar-les, en treu alguna fulla seca, etc. Te un aspecte seriós, però serè.

S’obre la porta que hi ha a la dreta i entra el Joan, amb un caminar pesarós. Du una jaqueta sobre l’espatlla i la deixa caure damunt la butaca. La Mònica el veu entrar i el mira sense dir res. Pot semblar que ell no l’ha vist. Seu pesadament al sofà, al mateix lloc on va estar assegut, parlant amb la Mònica, a l’escena segona. Es fixa en el mòbil i les ulleres de Mònica, que són al mig del sofà, agafa les ulleres i les manté a la mà, amb la mirada perduda. La Mònica s’hi apropa i s’atura prop d’on ell seu, i el mira uns instants en silenci.

M  (En un to reflexiu i tendre) Ai, amor meu... Potser al final te n’hauràs cansat de mi, de tants problemes com t’he donat...

Ell avança el cos, posant els colzes sobre les cames i, absent, mou el cap d’un cantó a l’altre, amb un gest de desesperança, però que pot semblar que respon a les paraules de la Mònica.

M  O, fins i tot, hauràs desitjat que tot s'acabi...

J es queda immòbil.

M  Però ara tot és diferent...

J aixeca el cap i es queda amb la mirada perduda

M  Haurem d’aprendre a estar... d’una altra manera...

J s’aixeca i camina cap a la taula de treball, en silenci.

M  (Seguint-lo amb la mirada) No serà fàcil, ho sé...

J s’atura davant la taula i hi deixa les ulleres de la Mònica. Agafa una foto emmarcada i la contempla.

M  (Camina fins on és el Joan i es queda dreta darrere seu, però sense tocar-lo. Mira la foto que J ha agafat, i exclama, amb alegria) L’estiu passat a la Toscana...! Te’n recordes de Lucca, de Siena...? D’aquell paisatge de vinyes que omplia de pau...?

J fa un somriure, trist i melangiós.

M  Ara tot és tan estrany... Encara soc molt a prop, però... ja no em mires...

J segueix amb un posat absent.

M  (Insistint) No em mires i, potser, només et caldria girar-te...!

J es gira i camina cap a la terrassa, sense mirar-la ni tocar-la. Mira les plantes, en toca alguna lleument, amb un aire pensatiu.

M  (El segueix amb la mirada, s’apropa a ell i li parla amb tendresa) Quin mal ens ha fet tot això, oi, Joan? (Fa una pausa i segueix, pesarosa) Diuen que, amb el temps, les coses canvien... No ho sé...

J agafa la gerra que havia fet servir Mònica i rega una de les plantes.

M  Però encara som a prop l’un de l’altre... Fins i tot amb els ulls tancats ho sé... (Tanca els ulls i somriu una mica, i estén les mans cap a ell, sense arribar a tocar-lo).

J estén una mà per tocar molt suaument les fulles d’una de les plantes, gairebé com acaronant-la. Els seus dits queden a molt poca distància dels de la Mònica, i ell es queda extàtic, amb la mirada perduda però alhora amb una presència intensa.

M  (Obre els ulls i el mira. Exclama, amb èmfasi, però continguda) És clar! Segur que tu també ho sents... Sents que soc aquí... Encara...

J abaixa la mà i el cap, seriós i pensatiu.

M  (Melangiosa) Com si sentissis la meva veu, com si –sense veure’m– sabessis que soc a casa... (Amb èmfasi) Sents que hi ha una porta que encara és oberta! Encara! (Abaixant el cap i amb abatiment) Qui sap fins quan...

J camina cap el sofà i torna a seure-hi, abatut.

M  (Camina de nou i s’atura darrere del sofà, on ell seu. Exclama, però sense aixecar la veu) Qui sap fins quan... Serà un temps, no gaire... Uns dies, uns mesos, un any...

J recolza l’esquena i el cap al respatller del sofà i tanca els ulls, com recollint-se en ell mateix.

M  (Inclina el cos, i s’apropa molt al Joan, parlant-li gairebé a cau d’orella) Després..., ai! Després hi haurà un gran buit entre nosaltres, un desert immens, impossible, una terra de ningú, l’espai interminable entre dues galàxies...

J es tapa la cara amb les mans, amb un gest d’abatiment i dolor.

M  Quin misteri, amor meu... Que ens haguem estimat tant i després... tot esdevingui impossible: veure’ns, besar-nos, sentir-nos la veu, l’escalfor de les mans...

J s’incorpora, sense aixecar-se, i segueix tapant-se la cara amb les mans, recolzant els colzes a les cames.

M  (S’incorpora, el mira i, lentament, camina cap a la porta, que el Joan havia deixat oberta. S’atura i es gira cap a ell) També diuen que molt després –quan ja no quedin llàgrimes, quan els records ja no facin mal– podrem tornar a sentir-nos... Que seré tan a prop teu que, sense veu, sense paraules, em parlaràs i sabràs que jo t’escolto... (Segueix caminant cap a la porta. S’atura just abans de sortir i torna a mirar el Joan) I, tal vegada, aclucant els ulls, fins i tot em veuràs somriure... (Calla, abaixa el cap i surt de l’habitació).

J comença a plorar, posant-se de genolls a terra. A poc a poc, es deixa caure, fins quedar a terra, en posició fetal. La llum s’apaga i, durant una estona, amb l’espai totalment a les fosques, se senten els seus plors. És un plor profund, que commou tot el seu cos, que transmet dolor i soledat, però sense brams, sense els excessos de la desesperació.