Escena 5

A l’escenari, i a poca distància del públic, una taula central orientada a la platea i presidida per diversos micròfons, on seuen dues persones: una dona, que farà les funcions de presentadora i J. Darrere de la taula i a als dos costats, hi ha dues pantalles en què, en certs moments al llarg de l’escena, es projectaran imatges de reunions d’experts i polítics, d’esdeveniments climàtics extrems, amb la indicació del lloc i la data, així com gràfiques de dades, etc. Més a prop de la platea i una mica a l’esquerra de l’escenari hi ha un faristol. 

Es tracta d’un acte públic convocat per J –conferència, conferència de premsa, etc.– en el qual la disposició de la taula i el faristol col·loquen el públic en el lloc dels assistents a l’acte. En el moment d’il·luminar-se l’escena, la presentadora de l’acte i J intercanvien algunes paraules inaudibles, mentre una fotògrafa i un càmera de televisió, en punts diferents de la sala, capten imatges del públic i de la taula. Es fa evident que són els moments previs a l’inici de l’acte. Transcorreguts uns instants, la presentadora comprova el funcionament del micròfon que té més a prop i comença el seu parlament.

Presentadora  Bona tarda i gràcies a totes les persones que han acudit a aquest acte i a les que el segueixen a través dels mitjans de comunicació i les xarxes socials. Dono la paraula al senyor Joan Holzmann, científic català sobradament conegut per tots vostès, molt implicat des de fa un temps en els temes mediambientals, i els avanço que quan acabi la seva intervenció, respondrà a les preguntes que li vulguin fer. (Fa un gest amb la mà adreçant-se a J i convidant-lo a prendre la paraula. J s’aixeca i va a col·locar-se, dret, darrere del faristol).

J  (Comença el seu parlament amb un to serè i pausat) M’estalviaré els preàmbuls per anar directe a allò que vull dir: no tenim temps per perdre.

Mentre diu les frases següents, a les pantalles es mostren imatges de reunions del comitè de les Nacions Unides, i de les cimeres de París, Hèlsinki, etc. Són imatges potser un xic desenfocades, que no tenen un estil periodístic: evoquen allò de què es tracta sense mostrar-ho amb gaire definició.

Ahir vaig presentar la meva dimissió com a membre del comitè d’experts de les Nacions Unides, i ho vaig fer pel meu desacord sobre l’abast dels efectes del canvi climàtic i el ritme amb què es produiran. Penso que els experts tenim l’obligació d’informar els ciutadans, sense amagar la veritat ni pretendre fer-la més suportable.

Fa una pausa i abaixa uns instants el cap com reflexionant. De seguida, torna a mirar al públic i reprèn el discurs amb energia i convicció. Mentre diu les frases següents, a les pantalles es mostren imatges d’esdeveniments climàtics extrems: inundacions, sequeres, incendis... El ritme de successió de les imatges no és ràpid i, segurament, no es mostra la mateixa imatge a les dues pantalles. Es barregen imatges en color i en blanc i negre.

El canvi climàtic és un procés global, planetari, impossible d’aturar i de conseqüències molt més greus que les que reconeixen els informes del comitè. A més, els efectes de caràcter devastador poden començar a produir-se en un termini breu: pocs anys. No es tracta de preservar les futures generacions: la dimensió catastròfica del canvi climàtic es posarà de manifest en un futur immediat, i som les persones que vivim ara –nens, joves, adults, gent gran– les que en patirem directament les conseqüències.

El seu to de veu passa a ser més emfàtic.

No és alarmisme –sé que se m’acusarà d’això i de més coses–, és la constatació dels efectes que, a partir de certs punts crítics, es retroalimentaran i generaran un augment brusc de les concentracions de CO2 a l’atmosfera, amb les conseqüències que tots sabem o podem deduir: augment de l’escalfament global, acceleració del desglaç a Groenlàndia i a les grans masses polars, alliberament de magnituds incalculables del metà atrapat als gels permanents, alteració dels corrents aeris i oceànics que regulen el clima del planeta... (Fa una pausa breu, com reflexionant) Els vòrtexs polars que desplacen grans masses d’aire glacial arribaran a zones fins ara densament poblades de l’hemisferi nord, com ja ha començat a passar de manera episòdica. Però aviat, l’alteració dels corrents aeris farà que aquests fenòmens esdevinguin irreversibles. A regions densament poblades, que gaudeixen d’una gran qualitat de vida i que poden creure’s a recer dels efectes del canvi climàtic -el continent europeu, els països que envolten el Mediterrani…- les temperatures arribaran a ser extremes.

Canvia a un to més fosc i una mica absent. Mentre diu les frases següents, a les pantalles es mostren gràfics sobre la circulació dels corrents oceànics, els vèrtexs polars, etc.

Això passarà: no sabem exactament en quin moment ni a partir de quin factor desencadenant, però passarà, i les dinàmiques energètiques que hi ha en joc són de tanta magnitud que, arribats a aquest punt, cap acció humana –per global i concertada que fos– ho podria aturar.

Reprèn el to més emfàtic i ple de convicció. Mentre diu les frases següents, a les pantalles es mostren mapes de les àrees geogràfiques a les quals va fent referència, així com imatges d’huracans, incendis i inundacions.

En  zones més meridionals –entre, aproximadament, els tròpics de Càncer i de Capricorn–  l’estancament de grans masses d’aire càlid comportarà l’augment de les temperatures a terra, i això provocarà molta més desertització, unida a incendis de proporcions fins ara desconegudes. L’augment de les temperatures al mar generarà huracans d’un immens poder de devastació, molt superior al d’aquells que, cada cop més sovint, s’han anat produint en els darrers anys.

Tots aquests efectes –tornaré a dir-ho: catastròfics–, units a l’augment del nivell del mar que es produirà de manera igual a tots els continents i als dos hemisferis, seran letals per a les condicions de vida de la humanitat: abastaran tot el planeta, i regions molt extenses deixaran de ser habitables, tal com ho són ara Alaska o el desert del Gobi. (Fa una pausa). No cal dir que els països del Tercer Món -sempre més vulnerables- patiran aquests efectes abans i amb molta més intensitat...

La presentadora, que ha anat donant mostres d’una inquietud creixent, l’interromp. J es gira cap a ella i l’escolta.

Pr  Li haig de dir, Sr. Holzmann, que estic sorpresa (Fa una pausa. Se la nota incòmoda i nerviosa) Sorpresa i potser neguitosa, no ho sé... El cas és que no puc esperar al final de la seva dissertació per a fer-li una pregunta... Pel que ha dit al començament, entenc que no tots els membres del comitè de les Nacions Unides pensen el mateix que vostè...           

J  En els gairebé dos anys que he format part del comitè he convençut una bona part dels seus membres de la fiabilitat dels meus pronòstics, però reconec que alguns no els han donat per bons... (Fa una pausa) Tant de bo tinguessin ells la raó i jo estigués equivocat...!

Pr  Però, per què hauríem de creure’l a vostè i no a aquests membres del comitè que no estan d’acord amb les seves previsions? Els que no som científics ens hem de refiar de l’opinió dels experts, i vostè ens diu que són els primers a no estar d’acord...

J  Sí, és cert, una part dels membres del comitè no estan d’acord amb el caràcter extrem dels meus pronòstics, (Amb èmfasi) però estan totalment convençuts que, si no es prenen mesures dràstiques, els efectes a mig termini del canvi climàtic seran devastadors. (Amb molt d’èmfasi) I a ells, que reclamen canvis importants, però assolibles i beneficiosos per a l’economia de qualsevol país, no se’ls fa cas...

Pr  Però si tot això és tal com diu, si assumim tot allò que la comunitat científica dona per cert i segur, com és que no hi ha una mobilització social permanent? Com és que el canvi climàtic no és la prioritat absoluta en l’agenda dels líders polítics?

S’aparta del faristol i comença a caminar lentament per l’escenari: primer amb un aire absent i mirant a terra, i després adreçant-se directament al públic.

J  M’ho he preguntat infinitat de vegades i, la veritat, no tinc la resposta... (Fa una pausa) Els líders polítics només fan seves les reivindicacions que la societat assumeix i reclama amb força, i això avui no succeeix... Penso que al món hi ha molts milions de persones que s’han acostumat a viure de la manera que els van dir que ho fessin, i que no poden entendre que ara es qüestioni el seu estil de vida i se'ls demanin canvis i renúncies difícils d’assumir. Hi ha una mena d’acceptació tàcita de la gravetat del problema –tothom en parla, del canvi climàtic: als sopars amb amics, al carrer, als mitjans–, però hi ha una inhibició absoluta pel que fa a la responsabilitat individual i col·lectiva... 

(En un to reflexiu, mentre s’apropa a la platea) Pensem en nosaltres mateixos, els que ens hem reunit avui aquí. (Mira cap al públic) Veig entre el públic algunes persones que conec i que aprecio: la ministra d’Energia i Medi Ambient, diversos científics, una directora de cinema, un conegut filòsof i escriptor... Persones –com tantes altres– cultes, informades, que estan al corrent de tot allò que els experts fa dècades que expliquen... Persones que influeixen en l’opinió pública, que parlen, publiquen, prenen decisions... I, malgrat això, aquí i arreu del món el canvi climàtic és un tema més en el discurs social, que rep menys atenció que una vaga de ferroviaris o que la final d’un campionat de futbol...

Com li deia, no tinc una explicació però constato un fet: l’ésser humà vol dormir, passar la vida en el somni d’allò quotidià, i tret que la desgràcia truqui a la porta de casa seva, res no el fa despertar.

Pr  I vostè... es proposa despertar la gent? Fer-nos despertar?

J fa una nova pausa, es queda uns instants amb la mirada perduda i reprèn el seu discurs, tornant a mirar al públic mentre camina per l’escenari.

J  Sí, és tal com diu... (Fa una pausa i es queda uns instants en actitud reflexiva) No és la primera vegada que grans col·lectius humans viuen d’esquena a un desastre que només alguns veuen venir. Crisis econòmiques, conflictes socials, guerres que han arrasat tot un continent deixant milions de morts, han arribat a poc a poc, sense fer gaire soroll, com un lladre en plena nit, i han agafat per sorpresa una població que no havia vist –o havia preferit ignorar– cap dels signes que ho podien anunciar. (Fa una nova pausa, més breu) I a gairebé cada generació li toca enfrontar-se a un d’aquests períodes en què, empesos per un odi desfermat, els homes s’apliquen a la destrucció de tot allò que, lentament, la civilització havia construït i defensat: ciutats, indústries, cultura...

(En un to més proper i adreçant-se més directament al públic) El meu avi matern, jueu alemany nascut a Dresden, que havia estudiat química i s’havia instal·lat a Berlín, va veure venir el desastre del nazisme. Abans que comencessin les agressions als jueus, abans de la proclamació del Tercer Reich, molt abans dels camps de concentració i d’extermini en els quals ell i molts dels seus familiars van morir... Ho va veure venir i, malgrat els retrets dels uns i els altres, va aconseguir que la seva dona i les seves dues filles marxessin a temps a França... D’on van fugir després a una Espanya que la guerra ja havia devastat i on ja només mataven la fam, la por i la repressió franquista. I on la seva filla petita, anys després, va conèixer el meu pare...

(Fa una pausa per reflexionar i reprèn el seu argument amb un èmfasi que va en augment).

La crisi que s’apropa no és una catàstrofe natural, no és la caiguda d’un gran meteorit ni un terratrèmol devastador: és una alteració profunda i dràstica del clima del planeta com a conseqüència de l’activitat humana, i els seus efectes no seran menors que aquells... (Amb més èmfasi) Però podem anticipar-ne alguns, mobilitzar-nos, unir-nos per tal de salvar allò que es pugui i, com han fet tots els supervivents de les grans tragèdies i els grans drames humans, mantenir obert el llibre de la història, donar-nos una oportunitat... Ens correspon decidir si volem fer-ho, si volem lluitar...

La sala queda en silenci durant uns llargs instants, al final dels quals, la presentadora, que s’ha mostrat impactada mentre ell parlava, s’hi adreça.

Pr  I què pensa fer a partir d’ara?

J  En primer lloc, deixo la recerca, deixo totes les activitats acadèmiques i científiques que no estiguin directament relacionades amb l’evolució del canvi climàtic i els seus efectes. Deixo totes les falses prioritats que pensava tenir, i ho faig per a dedicar-me a la prioritat absoluta de lluitar contra les conseqüències d’aquest tsunami que hem produït... No l’aturarem, no podrem reduir la seva força ni l’embranzida amb què ens arribarà, però si estem informats, previnguts, potser podrem disminuir alguns dels seus efectes, limitar l’impacte sobre la vida i la salut d’un nombre important d’éssers humans.

Pr  I això, com es concretarà? Quines accions, quines iniciatives...?

J  Cal que hi hagi una veritable subversió, un assumir col·lectivament la necessitat absoluta de canvis molt profunds i que arribin a l’acció de govern: la dels estats, però també la de les regions, les ciutats... I crec que això només passarà si els joves també es mobilitzen i fan seva aquesta causa. (Fa una pausa) De fet, potser només ells estan en condicions d’arriscar tant, de posar-se drets i sortir al carrer... Els adults perdem el sentit de la revolta i, probablement, la força per lluitar quan cal fer-ho...

Pr  I si ho aconsegueix, si hi ha un moviment social que imposi la seva agenda als governs, ¿què creu que caldrà fer? Quin és el seu pla?

J  (Amb èmfasi i metòdic) Posar en marxa mesures molt urgents... Caldran persones capacitades i convençudes, i recursos, molts recursos. Caldrà desenvolupar alternatives a les infraestructures viàries i de telecomunicacions que resultin destruïdes o malmeses, organitzar els fluxos migratoris, distribuir recursos bàsics: alimentació, sanitat...

Pr  El sento parlar i penso en el que cal fer davant d’una catàstrofe humanitària a qualsevol lloc del món... Per ajudar les víctimes d’una guerra civil, un terratrèmol, una gran sequera...

J  Sí, és clar... (Amb èmfasi) És exactament d’això del que parlo: d’una catàstrofe humanitària que afectarà de manera global el conjunt del planeta, amb àrees que resultaran devastades i àrees en què la supervivència serà possible..., si fem tot allò que he començat a exposar-li.

Pr  I no li fa por que el seu missatge pugui produir tanta ansietat en els que l’escoltem que generi rebuig? Li haig de dir que l’escenari que està dibuixant me’n produeix molta, d’ansietat...

J  Ho sé... Li puc assegurar que ho sé: aquesta angoixa jo també l’he sentida i la sento: però també és allò que m’esperona i em fa actuar.

Una persona entre el públic aixeca la mà i la presentadora el convida a parlar.

Pr  Endavant... Ens pot dir el seu nom o, si li sembla, la seva professió...?

Activista  Sí, soc biòleg, treballo en temes mediambientals, i soc membre d’un grup ecologista. També he treballat en tasques de cooperació internacional, a l’Àfrica i a l'Amèrica Central. I voldria fer-li una pregunta al Sr. Holzmann.

Pr  Endavant, si us plau.

Ac  De fet, no sé si és una pregunta o una reflexió... El Sr. Holzmann em mereix molt de respecte, però reconec que estic colpit per tot el que li he sentit a dir... (Adreçant-se directament a ell, amb un to molt seriós) Sí les coses són tal com vostè diu, què hem de fer? Deixar de banda les lluites que activistes de tot el món duem a terme? La defensa de les selves amazòniques, la protecció de la biodiversitat, la supressió dels combustibles fòssils... Tot això ja no té sentit? Ens proposa dedicar-nos només a aquest demà gairebé apocalíptic?

J  (Abaixa la mirada i s’atura a reflexionar abans de contestar) No, no... No proposo això. Totes aquestes lluites i tantes altres són fonamentals... Cada unça d’energia que restem a l’huracà, al desglaç, a l’incendi, és important. I aquells que, com vostè, fa anys que estan compromesos amb aquesta causa, són imprescindibles...

Queda uns instants en silenci i en actitud reflexiva. Quan torna a parlar ho fa amb una expressió pausada i una mica absent.

Sap que penso, sovint? Que potser la humanitat ja s’ha deixat anar i ha acceptat el seu destí: prolongar un temps la vida, el gaudi de viure, i morir... Potser la pulsió de mort ja ha guanyat la partida... (Amb èmfasi) Però, alhora, aquest pensament m’exaspera, em fa bullir la sang, em revolta... I penso en tots aquells que, com vostè, porten anys dedicant energies a aquesta causa. I penso en tots aquells que, arribat el moment, estarien disposats a grans canvis, a grans renúncies, a una lluita llarga i difícil per sobreviure... (Adreçant-se més directament a la persona que li ha fet la pregunta) El convido a llegir els meus informes i a debatre’n les conclusions i les propostes. I, si el convenço, a treballar amb mi en aquesta gran iniciativa.

Ac  (L’ha escoltat atentament. Mira uns instants a J en silenci i respon pausadament) Ho faré. Li asseguro que ho faré... Gràcies per la seva resposta.

Pr  Una persona que no és a la sala, però que ha escoltat la seva intervenció des de Londres, ens ha demanat intervenir i plantejar-li una pregunta. Ens pot dir el seu nom o, si ho prefereix, la seva professió?

Se sent una veu a través de la megafonia de la sala, i a una de les pantalles apareix la imatge de l’interlocutor.

Banquer  (En un to que vol ser amable i amb un punt d’humor) Bé, li diria que soc banquer, però sé que això no suscita gaires simpaties....! (En un to més cofoi) Soc conseller delegat d’una entitat financera que gestiona fons de capital amb grans inversions al seu país.

Pr  Entesos... I ens pot dir quin és el seu interès en les qüestions que estem tractant?

B  (Amb certa suficiència) I tant! He volgut escoltar el Sr. Holzmann en primer lloc perquè estar al corrent del que plantegen els líders d’opinió d’un país en el qual tenim forts interessos forma part de la meva feina. Però també perquè el temes mediambientals són del màxim interès per a nosaltres... (Accentuant els aires de suficiència) Després de dècades centrant-nos en inversions d’alta rendibilitat en la generació i distribució d’hidrocarburs i els seus derivats, hem avançat molt en una nova línia de productes que un sector dels nostres clients demanden cada vegada més: les energies renovables. Energia solar fotovoltaica, centrals solars, turbines eòliques...

Pr  (Impacientant-se) Molt bé, però... pot dir-nos quina és la seva pregunta?

B  (Dubta uns instants abans de parlar) Li haig de dir que a mi també m’ha sorprès molt la intervenció del Sr. Holzmann... No entenc que algú amb la seva formació i la seva trajectòria faci un al·legat que no contribueix gens al clima de confiança que convé a un sector que, no m’ho negarà, respon als criteris mediambientals que ell també defensa. Segur que sap que cada cop son més els fons de capital que només inverteixen en projectes d’economia sostenible...

J  (Tallant-lo amb certa sequedat i brusquedat) Sí, ho sé, és clar que ho sé! Els diners sempre saben on és el benefici: durant molts anys l’han obtingut a partir dels derivats del petroli, malgrat saber perfectament les conseqüències que això tindria! I sí, ara alguns veuen que el negoci és en un altre lloc...    

B  (Adoptant un to de falsa humilitat) Potser és veritat que, en el passat, certs excessos del capitalisme han contribuït a produir el que ara anomenem “canvi climàtic” però, si és així, la solució ha de venir de la mà dels qui han format part  del problema, no els sembla? A més, parlem clar, qui sinó nosaltres té la capacitat i els mitjans que calen per canviar les coses?

J  (Tens, però contingut) Sí, això també ho sé... I durant un temps vaig pensar que potser la solució passava per aquí: que el món del diner, les elits que decideixen els grans moviments de capital, les grans inversions, entenguessin que seguir guanyant, seguir sent els amos del món, passava per promoure una economia diferent: energies renovables, indústries menys contaminants, cotxes elèctrics...

B  (Amb èmfasi) Totalment d’acord! Els nostres estudis de mercat fa temps que ens indiquen això: les preferències de consum van per aquest camí i el hòlding al qual represento ha estat dels primers a reorientar una bona part dels seus projectes i les seves inversions. Què hi ha de dolent a estar atent a les demandes del consumidor?

J  (En un to fred, tallant) Tot això hauria estat molt bé fa cinquanta anys, però aleshores extreure i cremar combustibles fòssils era el més fàcil i rendible, encara que es contaminés tot el planeta... Ara tot això -l’energia solar, el consum de proximitat, la reducció d’emissions...- ja no servirà de res, ja no... (En un to sarcàstic) Les demandes del consumidor? Els consumidors demanen allò que el mercat imposa, sobretot si permet seguir dormint, seguir somiant...

B  (Emfàtic) El Sr. Holzmann sembla haver descobert ara la condició humana, amb els seus límits i les seves inèrcies, que tan poc han canviat al llarg dels segles...! No li sembla més convenient que els líders –els líders polítics, financers, científics, com vostè mateix– apuntem en la direcció en què han d’anar els canvis socials i contribuïm a produir-los? Però sense generar una ansietat innecessària i contraproduent... El diner vol seguretat, estabilitat...

J  (Tallant-lo de nou, molt enfadat i aixecant la veu) Sap que li dic? Que n’estic fart de la condició humana i dels que la invoquen per dir que res pot canviar! I encara més dels que ho fan en nom de (sarcàstic) la rendibilitat de les seves inversions! (Cridant) Des de quan hi pot haver rendibilitat en un mon sense futur? (Tens, crispat, s’atura uns instants i segueix) Vostè no ha entès res i em temo que la seva ceguesa és la pitjor de totes! (Alçant la veu fins a cridar i adreçant-se al públic) Això és la guerra, amics meus! La pitjor de totes, perquè és la guerra contra la nostra estupidesa i els nostres límits!

B  (Amb una actitud d’astorament i d’enuig) Em sorprèn encara més, Sr. Holzmann...! Amb aquests plantejaments extremistes no arribarem enlloc ni té cap sentit continuar la conversa! (Desconnecta i la seva imatge desapareix de la pantalla). 

J  (No sembla haver escoltat les darreres paraules de B. Parla abaixant el cap i enfosquint-se) Lluitem contra el boig, l’insensat o el cec que tots portem a dins; o potser, simplement, l’estúpid, l’ignorant, el mandrós... No la guanyarem aquesta guerra, ja ho sé, tots ho sabem! I no la guanyarem perquè ja l’hem perduda, perquè el mal que s’ha fet és del tot irreversible, i perquè el nostre funcionament com a espècie és indestriable de la destrucció de l’entorn que produïm...! Però, saben què? (Alçant la veu)  És hora de lluitar, és hora de dir-nos que no volem claudicar, que encara no ens rendim, que encara estem vius i volem donar-nos una altra oportunitat... (Mirant en direcció al públic, fent un gest amb els braços i les mans oberts, i parlant en un to enèrgic però serè) No ho creuen...? (Fa una pausa breu i reprèn en un to més baix) Gràcies per haver-me escoltat...

La presentadora i la persona que ha fet una pregunta responen a les seves paraules amb un aplaudiment al qual –desitjablement– s’afegeix el públic, mentre la fotògrafa torna a fer fotos, disparant flaixos. J es queda en silenci, mirant a terra i amb un aire pensatiu.

Els llums van apagant-se gradualment fins que l’escenari es queda a les fosques.