Escena 2

A l’escenari, la consulta del psicoanalista que, ubicada a l’esquerra, ocupa la major part de l’espai. A la dreta, el rebedor, on, al fons, es veu la porta d’entrada. És un espai continu, només diferenciat per la distribució dels mobles.

A la consulta hi ha prestatgeries amb llibres, dues butaques, una taula de treball i un divan. A les parets, dues reproduccions de quadres de pintors contemporanis.

S’il·lumina l’escena: el psicoanalista esta parlant per telèfon, en un to distès i molt cordial. Parla, òbviament, amb un bon amic.

Psicoanalista  Ostres, és veritat, fa molts dies que no parlàvem, però jo he pensat sovint en vosaltres. Com va tot?... Van venir els vostres fills per cap d’any?

---------------

P  Ah, molt bé.... Sí, els nostres també van venir; pocs dies, però van venir, tant el Pol com la Laura...

---------------

P  Sí, noi, de vegades sap greu que siguin tant lluny, però és així, és el que ells han triat: són una generació de nòmades...

---------------

P  Com ho fem per veure’ns, doncs? La Lluïsa i jo pugem molts caps de setmana al poble. Per què no veniu? Us quedeu el cap de setmana, o pugeu dissabte o diumenge a passar el dia, com vulgueu...

---------------

P  Perfecte, parla-ho amb la Maria i ens dieu alguna cosa... Per cert, ¿què fa el teu pare?

---------------

P  Caram..., si que ho sento..., no sabia que estigués tant fotut, pobre home... Fes-li una abraçada de part meva. Sempre el recordo a l’Escala, quan érem uns marrecs i ens duia a pescar crancs amb aquella mica de barca...

Sona el timbre de la porta: un toc llarg i persistent.

P  Vicenç, et deixo, que arriba algú. Espero una persona que m’ha trucat aquest matí, demanant que li donés hora per avui mateix. Parlem..., una abraçada...

P camina cap al rebedor i, mentre hi arriba, el timbre torna a sonar, amb el mateix toc llarg i persistent. P s’atura i fa un gest d’estranyesa. Obre la porta a J i, durant uns instants, tots dos es queden en silenci. Finalment, J li allarga la mà a P i parla amb l’actitud de qui fa una broma.

J  El Dr. Livingstone, suposo...

P se’l mira un instant i, amb un mig somriure, li allarga la mà.

P  Bé, per què no...? I vostè deu ser...?

J  El Joan, Joan Holzmann; li he telefonat abans.

P  Endavant, doncs.

J entra i P tanca la porta.

P  Com ha dit que és el seu cognom, Joan?

J  Holzmann: vol dir “llenyataire”. La meva mare era alemanya.

P  Ah...

J  (Fent una gran riallada) Ho veu! És fantàstic, acabo d’entrar a cal psicoanalista i ja li estic parlant de la meva mare...! Suposo que et trobes amb un psicoanalista a l’ascensor i per comptes del temps li parles de la teva mare...

P  (Arronsa lleument les espatlles i, a continuació, assenyala amb la mà cap al consultori) Endavant, Holzmann...

J  (En un to més tranquil, però encara fent broma) No s’ho prengui malament: és que l’altre dia feia broma amb la Mònica sobre això.

P  (En un to molt més neutre) No vol que m’ho prengui malament?

J  (Fa com que no ho ha sentit i s’atura a donar un cop d’ull al consultori. Al cap d’uns instants parla, amb un to de certa sorpresa) Caram, quina presentació més clàssica... El divan, la butaca al darrere, estatuetes japoneses...

P  Són xineses: no li agraden?

J  Ah, sí, sí, és clar: són xineses, i em semblen fantàstiques...

P  (Convidant-lo amb un gest de la mà a seure en una butaca, mentre ell va a seure a la seva) Bé, fantàstic: i què l’ha dut fins aquí?

J  (S’asseu i agafa un posat més seriós, una mica tens) Doncs..., poca cosa..., o no..., segons com es miri...

P  (Una mica sorprès) Segons com es miri?

J  Sí, vull dir que en tenim punts de vista diferents...

P  La Mònica i vostè...

J  (Una mica irritat) Sí, la Mònica i jo... De fet, he vingut perquè ella m’ho ha demanat amb insistència. Jo –li seré sincer– no li hauria telefonat. (Comença a agafar un cert aire de superioritat) Ella és una dona molt intel·ligent i amb molt de criteri, però molt emocional... Vull dir que moltes vegades no és capaç d’analitzar les coses amb prou objectivitat i treu conclusions equivocades. (Mira a P, com esperant un comentari o una pregunta. Veu que P l’escolta en silenci, i segueix parlant, més seriós) Vull dir que, de vegades, veiem que passen coses certes, reals, però ens podem equivocar a l’hora de buscar-ne les causes.

P  Coses certes, reals...?

J  Sí, coses: reaccions, actituds...

P  Reaccions, actituds... seves?

J  En algun cas, sí...; vull dir, les que la preocupen a la Mónica, sí...

P  És clar, ha vingut perquè la Mònica insisteix i està preocupada...

J  (Fent una pausa) Sí, està preocupada i no deixa de dir-me que no estic bé, i no puc fer-li entendre que... (Fa una llarga pausa)

P  Sí...

J  (Mirant fixament a P) No puc fer-li entendre que ja sé el que em passa i per què em passa, i si té o no solució...

P  I me’n vol parlar, de tot això que vostè ja sap?

J  Doncs no ho sé, la veritat. No s’ho prengui malament, no és res contra vostè...

P  (Amb un to una mica irònic) Me n’alegro...

J  Vull dir que no és una qüestió personal, sinó, en tot cas, un prejudici cap a la seva... (Dubta)... professió.

P  Ah...

J  Sí, perquè no tenim el mateix punt de vista, ni les mateixes eines... (En un to emfàtic) Jo soc un científic, i ho soc a tota hora i es tracti del que es tracti: del canvis a la biosfera o dels meus estats d’ànim, comprèn...? I he estat així des que tinc ús de raó, que va ser ben aviat, per cert...

P  Ben aviat...? Què vol dir?

J  Dons vull dir que vaig ser un nen precoç: als tres anys vaig aprendre sol a llegir i als set ja sabia que volia dedicar-me a la ciència... (S’aixeca i fa algunes passes pel consultori, una mica aliè a la presència del psicoanalista) Als tretze anys, quan em van admetre a la Facultat de Físiques, ja havia estudiat pel meu compte totes les assignatures de primer curs. Als disset, amb la carrera acabada, vaig anar a Stanford i vaig fer un doctorat en física i matemàtiques i, després, en tres anys, vaig estudiar enginyeria informàtica. (Fa una pausa breu, com si contemplés els fets que està evocant) Als vint-i-dos ja feia recerca bàsica en materials semiconductors i cinc anys després ja tenia un bon nombre d’articles a les millors publicacions. I un futur prometedor...

P  Tenia...

J  (S’ha anat apropant a la cadira i torna a seure. Respon, però encara una mica absent, sense mirar al psicoanalista) Sí, tenia un futur prometedor, i moltes línies de recerca amb aplicacions tecnològiques innovadores, veritables avenços en molts camps. Un petit pas endavant en recerca bàsica suposa molts passos en tecnologia, sobretot quan al darrere hi ha algú que domina els dos àmbits: i jo ho feia.

P  Ho feia... Què ha passat?

J  (Ara sí, mirant-lo i una mica tens) Ho feia i ho faig: vull dir que aleshores ja ho feia; només és una manera de parlar...

P  D’acord: si només és una manera de parlar...

J  (Un altre cop absent) Ho vaig seguir fent durant deu anys, primer a la Universitat i després al MIT, fins als trenta-dos, quan... (Es fa evident que ha callat allò que anava a dir).

P  (Sense esperar gaire) Sí?

J  ...quan vaig decidir tornar a Barcelona. (Es queda uns instants en silenci) Vull dir amb això que sempre m’he guiat per criteris científics, tant en l’àmbit professional com en el personal. (Amb èmfasi) Sempre he mantingut la mateixa línia!

P  Però sembla que aquesta línia es va alterar als trenta-dos...

J  (Enfadant-se) Per què ho diu, això? Està fent una suposició sense cap fonament! Jo no he dit pas que passés res, ni que s’alterés la línia que havia seguit...!

P  D’acord, no s’alteri: miro d’entendre el seu llenguatge i la seva manera de pensar...

J  (El talla aixecant la veu) Miri, doctor..., (Com contenint una tensió en augment) no crec que entendre el meu pensament estigui al seu abast, la veritat. No tinc cap complex de superioritat, però en qüestions de ciència i tecnologia, ens movem en terrenys diferents.

P  No en tinc cap dubte però, la veritat, no veig quin servei ens farien ara els coneixements extraordinaris que vostè té sobre tantes coses.

J  (Tens) És clar, vostè no ho veu! Ja li he dit abans que jo analitzo de la mateixa manera un fenomen físic i un de psíquic: els desplaçaments d’un electró o els canvis en el meu estat d’ànim.

P  D’acord... I què en treu, sobre els seus estats d’ànim? (J s’aixeca malhumorat i s’allunya unes passes en silenci. Després d’una pausa, P li parla de nou, amb un punt molt lleu de sornegueria) Vostè també es mou bastant, no sé si tant com un electró...

J  (Fent com qui riu i anant a seure un altre cop davant el psicoanalista. Al cap d’uns instants, i adoptant un posat més greu) En trec que són la conseqüència lògica, inevitable, d’estar confrontat a problemes molt greus, i per als quals no hi ha cap solució.

P  Problemes greus? No me’n vol parlar? Pel que diu, són coses que l’afecten molt, que el preocupen.

 J  (Abaixant el cap, però mantenint un to de fermesa) Sí, estic preocupat, però tinc motius objectius, reals. Vostè no se’n pot fer el càrrec, ni serviria de res. Estic sol davant d’això..., i probablement encara ho estaré més.

P  Aleshores, si vostè ja ho sap tot, i sap que no hi ha res a fer..., per què ha vingut? Només perquè l’hi ha dit la Mònica? Potser té por que ella el deixi?

J  (Enfadat) Ella això no ho faria mai! Ho diu, però no ho faria mai!... (Fa una pausa i segueix en un to més baix) I sap què li dic? Ara res té massa sentit, i potser no hauria de patir gaire ni per això...

P  (Es posa dret i parla en un to pausat) Bé, deixem-ho aquí per avui (Espera que J, una mica astorat, s’aixequi. Al cap d’un moment, comença a caminar cap a la porta. Al final, J s’aixeca, visiblement molest).

J  (Tens) Bé, no sé si ens veurem més, sap? M’ho pensaré i li diré alguna cosa.

P  L’espero demà a les cinc.

J  Li he dit que no sé si tornaré...!

P  (El talla) Li cobraré...

J  (És J qui el talla, fent un gest amb els braços) No porto diners, mai en porto; una targeta de crèdit, de vegades...

P  (El talla) Bé, em pagarà demà: l’espero a les cinc (mentre va cap a la porta i l’obre).

J  (El segueix, enfadat) Ja li he dit que no sé si vindré més! (Traspassa la porta rondinant i queixant-se) Que no escolta el que li dic?

P  Fins demà, Joan...

P tanca la porta i va cap a la seva taula de treball. De camí, agafa el comandament d’un equip de música, prem un botó i comença a sonar un concert per a violoncel de Vivaldi. P s’asseu i adopta una actitud reflexiva, amb un posat que transmet certa preocupació. La música s’interromp i se sent la veu d’una locutora.

Locutora  “Interrompem la programació de Catalunya Música per donar pas a una informació de darrera hora: l’huracà Wendy ha arribat a la costa de Florida, ja castigada en els darrers dos anys per diversos fenòmens similars (P ha abandonat l’actitud reflexiva i escolta atentament i amb un posat seriós) i, amb una intensitat de força cinc, està causant greus estralls en les infraestructures, ja molt malmeses, augmentant la preocupació sobre la greu crisi econòmica que aquests fenòmens estan causant en l’economia nord-americana, i que amenacen estendre’s a l’economia mundial, afectada por un llarg procés de recessió. Aquesta situació s’afegeix a l’augment cada vegada més ràpid del nivell del mar que s’ha registrat en els darrers cinc anys i que...”

Sona el timbre de la porta, de la manera com J l’ha fet sonar abans. P s’aixeca i va a obrir, apagant la radio al passar. Obre la porta: és J i es miren tots dos en silenci un instant.

 J  (Li estén la mà i repeteix, amb un to ben diferent, seriós, la broma anterior) El Dr. Livingstone, suposo...?

P  (P li dona la mà i li respon, emfàticament, convidant-lo a passar) Sí!

Mentre avança, J comença a articular alguna frase i P l’anima a entrar i seure. Seuen cara a cara i després d’un llarg silenci J comença a parlar en un to i amb una actitud molt diferents: seriós, gens emfàtic, una mica absent, més lent que abans, i la major part del temps sense mirar directament a P.

J  La veritat és que, tret d’un parèntesi d’uns pocs anys, sempre he estat angoixat... Vaig néixer amb una ment privilegiada que es va manifestar des de ben petit, sí... però  la meva infància no ho va ser gens, de privilegiada...  (Fa una pausa) A partir dels set anys se’m va despertar un fort interès per la ciència i això em va obrir la porta a una dimensió a la qual ningú del meu entorn hi tenia accés: i m’hi vaig recloure, fascinat i delerós per tot el que descobria, però també amb l’ànsia de qui ha trobat un refugi on se sent protegit...

P  Protegit...?

J  Sí... Protegit de l’infern de malviure que havien construït els meus pares. (Fa una pausa) La ciència va ser la realitat paral·lela en què em recloïa per suportar l’angoixa que m’assetjava a tota hora. (Fa una nova pausa) L’institut, la Universitat, el treball intel·lectual cada cop més intens, l’admiració dels professors, el prestigi de superdotat que creixia al meu voltant, tot això va fer que, de mica en mica, passés cada vegada més temps en aquell paradís particular...

P  Sí, com vostè diu, va ser la manera que va trobar aleshores de defensar-se de l’angoixa...

J  Sí, es així, però el canvi important va arribar quan vaig marxar a Stanford. De seguida vaig saber que m’hi quedaria molts anys, als Estats Units, potser tota la vida. El meu nivell acadèmic m’obria moltes portes i de seguida vaig tenir beques que em permetien no dependre dels meus pares; ben aviat vaig començar a tenir la impressió que eren molt i molt lluny: (Amb un lleu somriure i acompanyant la frase amb un gest de les mans) com quan un mira un objecte proper amb uns prismàtics girats del revés! Més enllà de la distància física, el seu món es va empetitir i allunyar molt, i molt aviat... A més, els meus pares em van tenir quan ja eren bastant grans i això va contribuir des de ben aviat a distanciar-nos, a fer-nos evident que vivíem en mons diferents.

(S’aixeca i fa unes passes per la sala) Els primers anys, quan passava temporades a Barcelona m’estava a casa seva, és clar, però em sentia com si dugués un escafandre de busseig, d’aquells antics, amb unes soles de plom que em fessin caminar amb moviments lents (reproduint els moviments que descriu), embolcallat amb aquell vestit de lona i cobert amb el casc amb la porteta de vidre... (Mirant a P i, per un moment, rient francament) L’hi dic de debò! En certs moments, caminant pel passadís de la casa, o entrant al menjador on m’esperaven per sopar, em venia aquesta imatge... (Fa una pausa) Uns anys després, aquesta imatge es va anar esvaint, com si ja no la necessités: passava pocs dies a Barcelona i més d’una vegada, amb alguna excusa, me n'anava a un hotel i només passava a veure’ls alguna estona.

(Fa una pausa i mira a P, com esperant un comentari. P es limita a mirar-lo i fer un so molt lleu, animant-lo a seguir) En un d’aquests viatges, quan ja duia més de deu anys a Amèrica i ja em dedicava plenament a la recerca, vaig conèixer la Mònica, a casa d’uns amics. Ella era set o vuit anys més jove que jo, estava acabant Medicina i... era fantàstica: intel·ligent, guapíssima... I a més, em transmetia una sensació desconeguda per a mi: la sentia parlar, la veia moure’s, fer, riure, seguir una conversa, el que fos... i sempre semblava feliç, serena, en pau amb si mateixa... Jo, que sempre havia pensat que no en sabia, d’estimar, que alguna cosa en mi m’ho impedia, em vaig enamorar: d’ella i d’aquella atmosfera que l’envoltava, d’aquella manera de viure i d’estar en el món que jo no havia experimentat mai ni sabia que existís... Vam començar a veure’ns cada vegada que jo venia a Barcelona, a escriure’ns, a parlar per Skype cada vegada més sovint; i a mi em costava creure que aquella dona d’un altre planeta s’hagués fixat en mi, em fes cas, em digués que ella també m’estimava... (Aixeca la vista i mira a P amb un mig somriure). 

Vam fer plans i, només d’acabar ella la carrera, va venir a Stanford a fer un màster de neurologia infantil i, de passada, a viure junts... Va ser el millor any de la meva vida o, potser... l’únic any de la meva vida... Vull dir que mai m’havia sentit tan segur d’estar viu, tan còmode amb la meva vida. Aquell any també vaig fer plans per traslladar-me a Barcelona: em van oferir un lloc interessant en un centre de recerca des d’on podia seguir coordinant els projectes que duia a Amèrica. L’any següent havia de ser de transició: la Mònica se’n tornava a Barcelona, buscava feina de pediatra i jo hi anava cada tres mesos per a preparar la tornada. Havia de ser un bon any...  (Abaixa el cap i es queda en silenci).

P  (Com convidant-lo a continuar) Va ser l’any en què es va alterar la línia de la qual parlava abans? Als trenta-dos?

J  (Aixecant la vista) Sí, va ser aquell any... Un dels meus millors amics a Stanford era el Seymour. Havíem començat junts el doctorat de física i matemàtiques, i ell s’havia especialitzat en models de predicció de processos atmosfèrics. El Seymour era canadenc, però no anava gairebé mai al seu país. Crec que només hi tenia algun familiar llunyà i uns pocs amics. Era brillant, tenia una capacitat de treball immensa i es comprometia a fons en tot el que feia... (Es queda un altre cop silenciós).

P  Era, tenia... Parla d’ell en passat...

J  (Mirant-lo) Sí... El Seymour va començar a col·laborar amb l’equip d’experts que elaboren l’informe anual de les Nacions Unides sobre el canvi climàtic, i aquella feina el va anar absorbint cada vegada més. Me’n parlava sovint i cada cop amb més preocupació; a mi m’interessava, perquè sempre he estat al corrent d’altres àmbits de recerca i perquè ell em feia veure la importància del que estava en joc. Però durant aquell any, quan treballava en l’informe per a la cimera de París, vaig començar a alarmar-me: cada conversa que teníem, cada quadre de dades que m’explicava, cada estudi que s’afegia als anteriors, era més i més preocupant. I l’angoixa que el Seymour patia i transmetia també anava en augment. Jo intentava tranquil·litzar-lo, li insistia que prengués certa distància, però ell ja no podia sostreure’s a tot el que sabia, a les certeses a les quals s’anava enfrontant. “És molt pitjor del que ens pensàvem, Joan, molt pitjor...”, això és el que em va dir, acabant de sopar i a punt d’acomiadar-nos, la nit abans...

P  La nit abans...?

J  Sí, la nit abans que els seus col·legues es preocupessin perquè a mig matí no havia anat a treballar i ningú en sabia res, d’ell. La Beth, una companya del laboratori, em va telefonar, amoïnada, i de seguida vaig tenir una cosa semblant a un pressentiment: vaig anar corrents al seu apartament –jo sabia el codi per entrar-hi– i el vaig trobar assegut, amb el cos vençut sobre la taula, com si dormís, esgotat per una nit de feina, amb l’ordinador encès i envoltat de llibres i documents... El vaig tocar, i la fredor de les seves mans i del seu front se’m van clavar per sempre més a la memòria. (Fa una pausa i mira fixament a P) Ara li explicaré una cosa que no li he dit mai a ningú. Vostè deu sentir-ho sovint això, però per a mi és excepcional... A sobre la taula hi havia un flascó de plàstic amb una etiqueta, tombat i buit. Després d’adonar-me que el Seymour era mort i abans de trucar a la policia, vaig agafar aquell flascó i me’l vaig ficar a la butxaca. No sé per què ho vaig fer, perquè tampoc vaig voler saber què contenia; només sé que, de camí cap a casa, el vaig llençar en una paperera.

P  No va voler saber...?

J  No, suposo que no... El forense va concloure que havia mort per una aturada cardíaca i no se li va fer l’autòpsia. Ell tampoc en va voler saber res més. (Fa una pausa) Jo, després, sí que vaig voler saber més coses, però sobre el treball que estava fent el Seymour. L’endemà, segur que ningú no reclamaria res, vaig a anar a buscar els seus llibres, els seus papers i el seu ordinador, i vaig passar moltes hores, moltes setmanes, desxifrant tot aquell material. El Seymour me n’havia parlat molt i, al capdavall, eren nocions i magnituds físiques que jo coneixia perfectament.

P  I què hi va trobar?

J  La confirmació del que ell em deia la nit abans de morir: “És molt pitjor del que ens pensàvem, Joan, molt pitjor...”. A partir d’aquell moment, aquest tema ha format part, obsessivament, de la meva vida, i tot el temps que no dedico als meus treballs de recerca el dedico al seguiment dels estudis que es fan sobre el canvi climàtic. No és el meu àmbit, sap?, però amb la meva formació i la meva capacitat sé que en molts casos interpreto millor els resultats que els seus autors... (Fa una pausa) i veig perfectament que les previsions que fan són massa optimistes; o potser seria millor dir massa poc pessimistes... Ells potser no poden tenir en compte l’efecte de la confluència de factors tan diversos, però jo estic acostumat a treballar amb sistemes físics de gran complexitat i li asseguro que sé fer-ho...

P  No ho dubto... Així que aquests són els problemes davant dels quals se sent tant sol...

J  Sí, però no és que m’hi senti: (Amb èmfasi) Estic sol! I sol també amb la meva angoixa, que des d’aquell moment es va tornar a fer present en la meva vida, i que no m’abandona ni un instant...

P  L’angoixa de la seva infància...

J  (Aparta la mirada i es queda absort, silenciós, una llarga estona) Jo confiava en el futur. Creia que, malgrat totes les dificultats, la ciència contribuiria al progrés de la humanitat. I no només al progrés material: estava segur que la ciència faria millors els éssers humans i que, cada cop més alliberats de malalties, amb conreus més abundants i amb tecnologia més avançada, els odis i la barbàrie que travessen la història minvarien a poc a poc... Però la mort del Seymour i els mesos que van seguir em van enfrontar a una realitat ben diferent: no hi ha temps per aturar-ho, ja no n’hi ha. La ciència i la tecnologia, les cimeres de l’esperit, (Aixecant el to) les que ens havien d’alliberar del pitjor de la condició humana...!, són la punta de llança del desastre, han posat les seves potències al servei de la destrucció...

P  Sí, vostè tenia uns grans ideals, vostè creia en el progrés: i va trobar-se amb la pulsió de mort...

J  (Abatut) Des d’aleshores em sento com un exiliat, sap? Com un apàtrida, expulsat d’aquella realitat paral·lela en la qual vaig trobar refugi quan encara era gairebé un nen. (Fa una llarga pausa) Ho he perdut tot, sap? Vaig creure que amb la Mònica tindria una felicitat com mai havia pogut imaginar, i el futur amb ella significava també tenir una família... Ara tot això s’ha esvaït, ja no existeix. (Fa una pausa) Jo encara l’estimo, és clar que sí, però aquesta negror que m’envaeix s’interposa cada vegada més entre nosaltres. (Pausa) Es pensa que no pateixo per ella? Pateixo pel neguit que ara té al meu costat, i perquè no puc deixar de preguntar-me què se’n farà d’ella, que se’n farà del món, de nosaltres... Què se’n farà dels fills que volíem tenir...

P  La paternitat, en aquest final dels temps...

J  La paternitat, sí... Sap una cosa? Ara sé que no en tindré mai de fills, però després d’haver desitjat ser pare, sento que tot allò que li passa a qualsevol nen d’aquest món em concerneix i m’afecta...

P  És la posició d’un adult, sí.

J  Però aquesta paternitat imaginària, immensa, m’aclapara...

P  (Aixecant-se) Bé, Joan: seguirem. Avui ho deixem en aquest punt.

J  (Silenciós, com si les paraules de P triguessin a arribar-li. Al cap d’uns instants, el mira i parla amb un to pausat i amb abatiment) De tota manera, no sé pas com podria ajudar-me, ni de què podria servir-me venir a parlar-li de tot això..., i de qui sap què...

P  Sí: i de qui sap què. Seguirem, Joan.

J  (Aixecant-se i seguint a P en direcció a la porta) Li pagaré la sessió el proper dia: m’ha dit demà a les cinc?

P  Sí. Em deu dues sessions. Fins demà, Joan.

J surt i P tanca la porta. J camina cap al centre de la sala mentre la llum es va apagant gradualment fins que l’escena es queda a les fosques.