Escena 1

A l’escenari, gairebé en penombra, es distingeixen alguns elements d’un dormitori: un llit gran, les tauletes de nit, una cadira, una finestra, una prestatgeria gran amb molts llibres, una butaca. El terra està cobert en part per una catifa de colors vius.

Al llit hi dormen un home i una dona. Tenen al voltant dels trenta anys: ell, més de trenta-cinc; ella, vint-i-vuit o vint-i-nou. És estiu i dormen amb roba lleugera, tapats només amb un llençol.

Ell comença a donar senyals d’inquietud. Es mou i, cada cop més, esbufega, panteixa. Té un malson i es belluga més i més, com si se sentís amenaçat, en perill. Comença a dir alguna cosa, gairebé inaudible, però va aixecant la veu fins a cridar, al mateix temps que s’incorpora.

Joan  No!..., no..., no pot ser, no pot ser... Acabar així...! No!

La dona que dorm al seu costat s’ha despertat i, amb gestos ràpids, ha encès el llum de la tauleta de nit i s’ha girat cap a ell. Té un aspecte juvenil, un cos ben format i unes faccions agradables, però no transmet una gran càrrega eròtica; té, més aviat, quelcom d’adolescent. S’hi apropa i, amb suavitat, comença a parlar-li.

Mònica  (Apropant-se i abraçant-lo) Joan..., Joan..., desperta’t, amor..., desperta’t, tens un malson... Tranquil, amor meu, tranquil, no passa res..., desperta’t, vine amb mi...

Ell es calma, de mica en mica, obre els ulls, es queda un instant aturat, mirant-la i, deixant anar un sospir, s’estira de nou al llit. Es queden uns segons en silenci.

M  T’ha tornat a passar...

J  (Incorporant-se a poc a poc) Sí, ara feia dies que no tenia un d’aquests maleïts malsons.

M  Dies? Dos dies; abans-d’ahir va ser l’últim... (Apartant-se gradualment)

J  Tan poc fa? Hauria dit que... Tant és... Ja sé què em diràs.

M  (Una mica enfadada) És clar que ho saps, perquè tinc raó, perquè veig que no estàs bé...! (Canviat a un to de complicitat) I perquè no em deixes dormir, cap verd... (Més tensa, però demandant) Si almenys em fessis cas..., si fessis alguna cosa per solucionar-ho...!

Ell s’aparta, s’incorpora del tot, s’aixeca i comença a caminar per l’habitació, passant-se un mà pel front.

J  Però, Mònica, ja saps que les solucions que em proposes no em convencen... (Fa una pausa i segueix parlant en un to més lent) Ja ho sé que no estic bé, i tant que ho sé!, però tu creus que em passen coses que hauria de resoldre, i no és així.

M  (Tensa) Com pots estar-ne tan segur? Joan, potser t’amagues a tu mateix alguna cosa; potser, si anessis a parlar amb algú et trauries una mica d’aquest pes que dus a sobre...

J  (Quan ella acaba de parlar, la mira uns instants i continua en un to lent) Aquesta conversa ja l’hem tinguda més d’una vegada, Mònica. (Fa una pausa) Estic neguitós perquè no podria no estar-ho: sé coses que farien perdre la son a qualsevol; coses que no són imaginacions meves, ni fantasmes dels quals m’hagi de deslliurar. No, Mònica, tant de bo fos com tu dius...

Ella l’ha escoltat amb els ulls molt oberts i, al final, ha abaixat el cap, amb un gest de cansament i decepció.

M  Doncs jo ja en tinc prou, Joan... Si tu no vols fer res, jo no seguiré dormint al teu costat, veient com surts cada nit de no sé quin infern, patint tu, fent-me patir a mi...

J  (Sorprès i canviant de to) Què vols dir, Mònica...? Què m’estàs dient...?

M  (Nerviosa) No ho sé, Joan...! Jo t’estimo, no vull que ens separem, però no puc seguir així, haig de fer alguna cosa... De moment, aniré a dormir a l’altra habitació..., i potser me n’aniré uns dies a casa de la Judith...

Ell s’ha quedat silenciós; colpit però també contrariat. S’ha assegut al llit, donant-li l’esquena a ella i en actitud de reflexionar. Passats uns instants, comença a parlar, abans de girar-se cap a ella.

J  No vull que marxis, Mònica. (Es gira cap a ella i la mira) No vull que marxis..., no vull que em deixis... Faré el que tu dius: aniré a veure algú: un psiquiatre, un psicòleg... No vull que marxis...

Ella canvia a poc a poc d’actitud i comença a mirar-se’l amb tendresa.

M  De debò que ho faràs?

J  Sí, de debò.

M  No serà com altres vegades, que m’has dit que sí i després...

J  No, aquesta vegada hi aniré, t’ho prometo...

M  (Va cap a ell, l’abraça i li parla amb entusiasme) Li vaig demanar a la Judith el telèfon del seu psicoanalista. Li telefonaràs demà?

J  (Fa una pausa) Si, t’ho prometo. Però, un psicoanalista... Ja saps els meus prejudicis...

M  I tant que els sé...! (Entre còmica i enfadada) Els metges no som científics, només estudiem i apliquem els coneixements que produïu els veritables científics; i dels psicòlegs en dius una cosa encara més gruixuda, oi?

J  (Irònic, fosc) Sí, Ha...! Aquella frase d’un tal Politzer, genial: “La psicologia és científica com els salvatges batejats són cristians”. És exactament el que en penso!

M  I tractant-se d’un psicoanalista –de qui no sé si és metge, psicòleg o què és–, quins són els teus prejudicis?

J  No, de fet no en tinc cap. En tinc certs coneixements: vaig llegir Freud als quinze anys, l’any que feia tercer de Físiques: els nou volums de l’obra completa en tres mesos.

M  (Astorada) Ah, sí? No me’n havies parlat mai, d’això... Tu, llegint Freud als quinze anys? No deixaràs mai de sorprendre’m... I...?

J  Em va semblar extraordinari: un deliri fabulós, ple de troballes sorprenents sobre la condició humana. Però res a veure amb el coneixement científic. (Apropant-se a ella, i adoptant un to conciliador i afectuós) A banda d’això, no tinc cap inconvenient a anar a parlar amb un hereu de Freud, si això et tranquil·litza.

M  A mi em tranquil·litzarà veure’t millor, Joan... No veure’t angoixat de dia i amb malsons cada nit. T’estàs consumint, Joan; has canviat, no ets el mateix... Ja sé que tens motius per estar preocupat, que ets conscient de coses que molta gent ignora o no vol saber..., però estic segura que et passen altres coses...

J  (Després d’uns instants en silenci) No hi donem més voltes: mirem de dormir. És molt tard i demà hem de matinar.

M  (Mirant-lo encara amb certa preocupació) Però, podràs dormir? Descansaràs?

J  (Amb un to afectuós) Sí, no pateixis... A quina hora has de ser a l’hospital?

M  A les vuit tinc el primer pacient. I espero que no sigui algú massa enfadat per les retallades, o que no estigui d’acord amb el tractament perquè ho ha llegit a internet...

J  I doncs, tens pacients adults, ara?

M  No, però els nens encara no van sols a la consulta del pediatre –i t’asseguro que de vegades ho preferiria. (Ho diu mentre s’estira al llit, apaga el llum i comença un badall). Bona nit, amor. Em promets que dormiràs? (Ho diu gairebé ja tancant els ulls. Ell també s’ajeu, es queda uns instants mirant-la i recolza el cap al coixí. La llum de l’escenari torna a baixar fins a la penombra gairebé total).

Després d’uns instants en silenci en els quals tots dos s’han adormit, un focus comença a il·luminar gradualment la butaca, on ara hi ha algú assegut: és un home d’uns seixanta anys, d’aspecte urbà, però amb un estil prou informal. El cabell llarg, recollit en una cua curta, barba d’uns quants dies, però retallada. Seu a la butaca amb un posat un xic indolent. Quan el llum el fa visible, agafa un llibre que hi ha en una petita taula al costat de la butaca i comença a llegir.

A mesura que augmenta la intensitat de la llum, el Joan obre els ulls i s’incorpora gradualment, sorprès i intrigat per aquella presència, però sense sobresalt. S’asseu al llit i es queda uns instants mirant-lo; el personatge desconegut aixeca la vista del llibre i també el mira. Passats uns instants, el Joan, que el mira com si fos algú potser conegut a qui intentés reconèixer, li parla, amb un to interrogatiu, d’enigma.

J  ...Qui ets?

F  Què? Què dius?

J  Qui ets? Què hi fas aquí? A la meva habitació, a mitja nit...

F  No em coneixes? De debò? Aquesta si que és bona... És veritat que no m’havies vist mai “en persona”, però no te’m treus del cap des de fa mesos i ara resulta que ets incapaç de reconèixer-me...

J  Què no te’m trec del cap? Què vols dir?

F  Doncs que penses en mi a tota hora i, pel que sembla, no et prova gaire fer-ho: ni a tu, ni a la teva vida de parella (Fa un gest lleu, en direcció a on jeu la Mònica).

J  Caram, sembla que ho saps tot, tu: saps en què penso, saps que tinc problemes amb la Mònica... Dubto que realment sàpigues què és el que no em trec del cap.

F  Ets ben lliure de fer-ho...

J  Vinga, dons: m’ho demostres? Diguem què he tingut al cap aquest matí i bona part de la tarda...

F  Què t’imagines? Que he vingut a fer trucs de màgia? T’equivoques, noi.

J  Doncs t’ho diré jo en què he pensat: (Posant-se dempeus i avançant cap a ell) en les plaques de grafè que fem servir pels ulls artificials; si obtenim graus variables de conductivitat millorarem molt el reconeixement dels colors i potser en uns pocs anys... (S’atura de cop, fa una pausa i segueix en un to abatut) Bah...! En uns pocs anys...

F  (Es queda pensatiu uns breus instants, com fent memòria) Ah, sí...! El grafè... Va donar molt bons resultats durant més de vint anys, fins a la gran crisi que va obligar a recuperar la tecnologia del silici...

J  (Astorat) ...Què dius? Que va donar grans resultats? (Amb un riure inquiet) Si encara estem explorant-ne les possibilitats... Perquè en parles en passat? Què saps tu...? I què vol dir això de recuperar la tecnologia del silici...?

F  Vol dir que encara no saps qui soc, o que ho fas veure molt bé. No n’estic segur...

J  (Es queda absort i camina per l’habitació una estona. Al final, agafa una cadira que hi ha al costat del capçal del llit i l’arrossega fins a posar-se davant de F. S’hi asseu i el mira de fit a fit) Ets..., el futur..., oi?

F  Bona deducció! Però totalment a l’abast d’una ment brillant com la teva...

J   (Com parlant per a si mateix) Encara tindrà raó la Mònica...

F  I doncs?

J  Que dec estar tornant-me boig...

F  No, això no passarà. (Amb un to una mica burleta) Si fos així, pots estar segur que ho sabria...

J  Veig que tens sentit de l’humor..., o ganes de fer mofa... També deus saber per què has vingut, doncs...

F  Jo? Jo no he vingut. (Aixecant el to de veu) Tu m’has fet venir! Tu m'has convocat! Ets tu qui porta mesos tenint-me present a tota hora, obsessionat per un futur que creus saber com serà. Fes-te tu aquesta pregunta: per què soc aquí?, per què em fas present i em poses tant al centre de la teva vida...?

J  (S’aixeca, fa unes passes i es col·loca d’esquena a ell. Parla, enfosquint-se molt i adoptant un to tràgic) Penso tant en el futur perquè sé que no en tindrem... Jo, la Mònica, els fills que no tindrem... Penso tant en el futur perquè l’orquestra segueix tocant però ja hem xocat amb l’iceberg, i ningú ho vol veure...! Penso tant en el futur perquè jo tenia plans per a tota una vida i una fe cega en la ciència...! I ara sento que no tinc res, que no en tindrem, de futur...! (Desafiant i girant-se cap a ell) O m’equivoco...?

F  N’estàs tan convençut del que dius, que si jo, en persona, et digués que no serà així, que el futur no és com l’imagines, no em creuries...

J  Que no és el que jo m’imagino? (Apujant el to de veu, enfadat) Són fets, dades, projeccions d’una validesa científica total, inqüestionables! Sé de què parlo! El canvi climàtic i tots els fenòmens que hi estan associats entraran en progressió geomètrica al llarg dels propers deu anys, i tindran efectes catastròfics per a tota la humanitat...!

F  Doncs no he vist la teva signatura en cap dels manifestos que s’han fet a dia d’avui..., ni en els que es faran en els propers anys. A cada cimera mundial, experts, activistes, institucions de tot el món en fan un de nou, demanant mesures urgents als governs. Puc preguntar-te per què no hi participes?

J  (Tens) Perquè no hi som a temps, i perquè res del que es pugui fer ara ho aturarà! I perquè els governs no faran res fins que sigui evident per a tothom que ja no hi ha res a fer! (Comença a mostrar signes d’angoixa: es mou, neguitós; sembla faltar-li l’aire).

F  (Amb un to un xic imperatiu) Tranquil·litza’t, o tornaràs a despertar-te en aquest estat, com tantes nits...! (Amb un to de veu més pausat) Tranquil·litza’t, hem de seguir parlant...

J  (Les paraules de F semblen tenir un efecte immediat, i es relaxa). És veritat, dec estar dormint i tu no ets més que un somni...

F (Tallant-lo) No ho he dit pas que jo sigui un somni! He dit que dorms, que somies i que m’has fet venir al teu somni. No és el mateix...

J  Enraonem, doncs... Diguem el que saps: quin serà el primer gran punt d’inflexió? L’alteració del Corrent del Golf? El metà que alliberaran els gels permanents de l’Àrtic al desfer-se? Hi ha cinc o sis punts crítics a partir dels quals el procés s’accelerarà, i l’únic dubte és quin es produirà primer...

F  (Se’l mira, seriós i en silenci, durant uns instants) No és d’això del que vull parlar. Jo podria explicar-te..., és clar..., moltes coses... Algunes et sorprendrien; altres suposo que no... Però no és d’això del que hem de parlar.

J  És que “hem de parlar” d’alguna cosa que tu saps quina és i jo no? I per què no podem parlar d’aquestes coses que, segons tu,  m’obsessionen? Al capdavall, això és un somni i només de despertar-me ho hauré oblidat tot...!

F  (Una mica reflexiu) Sí, tu pots despertar-te i oblidar... Hi ha coses que no et treus mai del cap, però, ni que només siguin els somnis o els malsons, tu pots despertar-te i oblidar-los una estona. Jo no puc: jo ho sé tot, tot m’arriba, tot ve a parar a mi. Un contemporani teu ho va dir molt bé: “Fem del futur l’abocador del present”... És exactament això el que feu... (Canviant a un to irònic) Tampoc em queixo: de vegades en un abocador s’hi troben coses valuoses; molta gent sobreviu amb el que treu d’un abocador.

J  No deixes de sorprendre’m: el senyor futur fent reflexions existencials, citant filòsofs, parlant de si es queixa o no del seu destí... (Aixecant la veu) I doncs, què és això de que “hem de parlar”...?

F  De tu, potser? Del cul-de-sac en què estàs ficat?

J  (Impertinent) No, mira, d’això se suposa que en parlaré amb el psicoanalista a qui haig de telefonar demà, saps?; millor que no barregem les coses, si no et fa res...

F  Bé, no faig barreges: aquesta trucada forma part del teu futur immediat, no? I, per tant, també té a veure amb mi...

J  (Abatut) I què? Tant és el que faci, digui, o deixi de fer o de dir... Hi aniré perquè li he promès a la Mònica, però sé del cert que no em servirà de res. Des de quan les paraules canvien res? A què treu cap que parli amb un desconegut (Adoptant un to emfàtic, burlesc) de la meva infància, dels meus pares, dels meus fantasmes...? Això mourà l’eix de la Terra? Canviarà la llei de la gravetat? (Cridant) Aturarà l’escalfament de l’atmosfera? Canviarà res d’aquest maleït futur que ens espera...?

F  Si aquesta és l’actitud amb la qual penses anar-hi, no val la pena que en parlem més. Si penses anar a parlar del planeta per comptes de parlar de tu, d’aquesta angoixa que se’t menja viu..., no paga la pena ni que la facis, aquesta trucada. Millor no fer res, com acostumes a fer.

J  (Enfadat) Què vols dir amb això?

F  El que et deia abans: que tampoc veig que hagis fet gran cosa per aturar aquests mals en els quals no deixes de pensar... És ben curiós: no hi ha dubte que ets un expert en el tema, que fa anys que llegeixes, et documentes i estudies tot el que es publica sobre aquesta qüestió, però no fas res per fer-te escoltar, no et mous, no lluites... Penses seguir tota la vida així?

J  Te’n rius de mi? Em retreus una cosa que ja saps que no passarà, que no hauré fet! Que tu, ara, senyor futur, ja saps què no hauré fet!

F  Bé, això depèn...

J  De què depèn? (Cridant) No depèn de res!

F  (Després d’un silenci, i en un to pausat) Del teu desig, potser...? De la teva decisió de fer o no fer alguna cosa, ara? De si ets o no capaç de travessar aquest mur invisible  que et barra el pas?

J  El meu desig? Però que m’estàs dient? Tu, precisament, que parles des d’allà on les coses ja són definitives, irreversibles, on ja estan escrites, fixades per sempre... Com és que em parles del meu desig?

F  (Pesarós, abaixant el cap i el to de veu) Em sembla que t’imagines el futur de la manera que et convé: tal com ho dius, és evident que no hi ha res a fer, que pots seguir de braços plegats mentre et planys de la teva desgràcia... Noi, em sembla que estàs més mort que viu... No fas més que anunciar la fi dels temps i ara, que se suposa que estàs viu, no veig que facis gran cosa, que intentis canviar res...

J  (També abaixa el cap, s’aixeca i fa unes passes, donant-li l’esquena a F. Després d’una pausa llarga, parla, pesarós). Que estrany, tot plegat... Enmig de la nit, atrapat en un malson, tenint una conversa impossible amb... el futur? El meu? El de tots?. (Amb perplexitat, astorament) Un futur que em fa preguntes, que em qüestiona, que m’interroga... (Mentre es gira cap a F) Diguem la veritat: qui ets? Què vols de mi?

Al girar-se, el focus que il·luminava F, i que ha anat apagant-se mentre J parlava, s’apaga del tot, i quan J acaba de girar-se, el lloc que F ocupava ha quedat del tot a les fosques. J es queda immòbil una estona, torna a abaixar el cap, camina cap al llit, s’hi asseu i lentament es deixa caure cap enrere. El llum s’apaga i l’escena queda a les fosques.