Escena 3

Al dormitori del Joan i la Mònica. Ell està assegut al llit, amb l’esquena recolzada al capçal i escrivint en un portàtil. Ella està asseguda davant la taula, amb un llibre obert i prenent notes sobre un paper. Passats uns instants, J deixa d’escriure, mira la Mònica i fa un primer comentari, en un to que vol ser distés però que transmet seriositat.

J  Per cert..., vaig anar al psicoanalista...

M  Sí..., esperava que me’n diguessis alguna cosa.... Aleshores, va anar bé?

J  Sí, de fet, ja hi he anat unes quantes vegades, però ara no en voldria parlar gaire. M’està removent coses, ja saps...

M  (Se’l mira una mica astorada o sorpresa) Sí, sí, és clar... És una qüestió molt personal...

J  Però segur que en un altre moment tindré ganes de parlar-ne.

M  (Amb un to empàtic i afectuós) És clar que sí, amor meu; quan tu vulguis...

J  (S’aixeca i va cap on és ella: li posa les mans a les espatlles i comença a fer-li un massatge molt suau) Cansada? Avui has treballat moltes hores i veig que encara fas feina...

M  Sí, amb l’epidèmia de grip he tingut gairebé el doble de visites d’un dia normal i, de la manera que soc, en moments així m’estresso més.

J  I dons? Per què et passa?

M  M’estresso perquè són dies en què hi ha més risc que em passi per alt alguna qüestió important i m’obligo a estar més atenta que mai. Després de veure quinze o vint pacients és fàcil pensar que el següent, si té uns símptomes semblants, també deu tenir un refredat o una grip, i donar-li el mateix tractament.

J  (S’aparta, camina fins a la taula i s’hi recolza, de cara a ella) I no és lògic fer-ho així? On és el problema?

M  No, no és lògic: perquè cada pacient és diferent, i cal que li dediqui la mateixa atenció que al primer que he vist a les vuit del matí... o a les onze, quan torno de fer un cafè, els dies que hi puc anar... (Mira el Joan, que l’ha escoltat en silenci) A mi no m’ha passat mai, però darrere de símptomes molt comuns hi pot haver una pneumònia, o l’inici d’una leucèmia...

J  (Amb un to més seriós, i apartant la mirada) Sí, és clar, els metges esteu en contacte cada dia amb aquestes fronteres –la salut i la malaltia, la vida i la mort–, intentant que la gent ens mantinguem el màxim de temps possible del cantó que convé...

M  I no és només això: saps quantes consultes rebo que no tenen a veure amb cap problema orgànic? Nens que tenen mals de panxa, problemes per dormir, o que han perdut la gana... Miro els pares, amoïnats pel que li passa al seu fill, i intueixo que a ells els passen altres coses, que potser són les que acaben afectant el cos del seu fill. Hi ha molta gent que ho passa malament, Joan, gent amb problemes de tota mena; i, al damunt, uns pares deprimits o desbordats acaben patint també per com això afecta els seus fills.

J  Però, Mònica, no pots pretendre fer també de psicòloga dels teus pacients...!

M  (Amb èmfasi) No vull fer de psicòloga, Joan! Vull fer de metge, però vull fer-ho bé...! I de la mateixa manera que no haig de confondre una malaltia amb una altra, no haig de confondre una malaltia del cos amb un malestar que parla a través del cos però que és d’una altra mena.

J  Sí, sí, t’entenc, però crec que no has de pretendre entrar en un terreny que no és el teu. Els metges teniu al darrere exèrcits de gent que fa recerca i empreses que inverteixen quantitats enormes de diners per produir fàrmacs: fàrmacs que curen, encara que el malalt no se senti ben atès...

M  Joan, (En un to d’enuig i força irònic) moltes d’aquestes empreses ja fa temps que dediquen més diners a màrqueting que a recerca, i que els seus directius pensen més en el compte de resultats que en la salut de les persones! Es clar que hi ha grans avenços, sobretot en fàrmacs per a les malalties del primer món, els que poden donar grans beneficis... I, a més, (de nou amb èmfasi) són ells els que pretenen entrar en un terreny que no és el seu i convertir en malalties malestars que de cap manera s’han de tractar amb fàrmacs...!

J  Em sembla que exageres, Mònica...

M  No exagero, Joan... Ho veig cada dia a la consulta i ho parlo sovint amb altres col·legues. Saps quants nens es mediquen avui en dia amb aquesta història de la hiperactivitat, o del trastorn bipolar? (En un to una mica sarcàstic) Com que els nens no han sigut mai moguts, i com que no hi pot haver cap altra raó si un nen està inquiet o no es concentra, diem que té un problema neurològic i el mediquem: psicoestimulants, ansiolítics, antidepressius, tot això abocat en un cervell en formació i sense que en sapiguem gaire dels efectes a llarg termini!

J  (Enfosquint-se) A tot arreu hi ha d’haver gent amb poc criteri o que es deixa dur per la cobdícia, no en tinc cap dubte. (Canviant de to i mirant-la amb complicitat) No t’enfadis, però durant uns anys vaig pensar que els sistemes intel·ligents farien molt bé la feina dels metges –diagnosticar, medicar...– i que (Fa una pausa molt lleu i riu) potser ho farien millor que els metges... (Canvia a un to càlid i proper) Però, és clar, un sistema intel·ligent no tindrà mai l’esperit crític que pot tenir un metge “humà”, com tu. I tampoc tindrà els maldecaps que tu sí que tens...

M  Joan, tinc dies millors i dies pitjors, però no sé fer de metge sense mirar als ulls als meus pacients i escoltar-los, i això no vol dir que no sigui seriosa ni científica. Estar malalt no afecta només el cos i això un metge ha de saber tractar-ho o, si més no, acollir-ho, donar-li la importància que té. I si no li interessen els seus pacients, les persones que són, millor que es dediqui a una altra cosa.

J  (Apropant-se cap a ella) Caram, Mònica... Segur que saps de què parles i que no et falten motius per encendre’t, però em sap greu veure’t tan tensa i tan disgustada per coses del teu dia a dia. (Fa una pausa, reflexiu) Potser els meus canvis d’humor i els meus malestars t’han afectat més del que em pensava... (S’apropa més i l’abraça amb tendresa; ella respon amb la mateixa actitud) Em sap greu... T’estimo, Mònica...

M  (El mira, entendrida) Saps que fa molts dies que no m’ho deies, això? (Fa un gest per recollir una llàgrima que li ha vingut als ulls) Portes una temporada difícil, oi, amor? Però ja comences a ser tu... (Es besen, llargament; primer amb tendresa i després més apassionadament. La llum va apagant-se mentre ells s’apropen al llit i s’hi ajeuen abraçats. L’escena queda del tot a les fosques).

Passats uns instants, l’escena s’il·lumina lleument i progressivament. El Joan i la Mònica dormen, abraçats i tapats amb un llençol fins just per sota de les espatlles. L’escena transmet la impressió que estan nus i que s’han adormit després de fer l’amor.

Gradualment, un canó de llum il·lumina una altra figura que, des d’un extrem –del cantó del llit on dorm Joan– s’apropa lentament. És una dona jove, d’una bellesa física extremadament sensual. Va pràcticament nua: amb unes calcetes minúscules i coberta per un vel curt i gairebé del tot transparent, que acompanya la sensualitat dels seus moviments. Arriba fins al costat del llit, mirant intensament el Joan.

Antiga amant  Mi-te’ls, que monos... Han fet l’amor –ja tocava...!– i ara dormen com uns angelets, abraçats, enamorats... (S’asseu al llit, de cara al públic, i li passa una mà per la cara al Joan) Hola, rei... Endevina qui ha vingut a veure’t... Com que tu no vens mai, haig de ser jo que em faci present. (El Joan gira el cap sense obrir els ulls ni despertar-se, però sensible al gest de la noia) Va, fes-me una mica de cas, gamberro...!

Es posa de genolls a sobre del llit i, amb un gest, aparta el Joan de la Mònica, fins que queda de panxa enlaire. Ell acompanya dòcilment el gest de la noia, que, oberta de cames, s’asseu a sobre d’ell, a l’alçada dels genitals, i comença a fer un suau moviment de cintura, fregant el seu sexe amb el d’ell.

Ni així et despertaràs...? (Abaixa el llençol fins a la cintura i li passa les mans pel tors, acaronant-lo de manera molt sensual, i comença a fer-li petons al pit i a la boca. De cop, atura el moviment i torna a seure a sobre d’ell, però sense moure’s).

Res... Tan satisfet has quedat amb aquest clau amb la teva nena? Com has canviat...! (S’aixeca amb un moviment enèrgic, es col·loca dreta al costat del llit, de cara al públic, i segueix parlant, mirant-lo a ell) Abans, trempaves només de sentir la meva veu per telèfon... Almenys, això és el que em deies, potser només “per posar-me calenta”, com t’agradava dir... (Comença a caminar per la vora del llit) I vaja si m’hi posaves, de calenta...! (A l’aixecar-se ella, el Joan s’ha girat, posant-se gairebé de panxa a terra. A l’avançar, ella estira el llençol i, a poc a poc, deixa al descobert el seu cul i una part de les cuixes, fins que, suaument, deixa caure el llençol abans de destapar-lo del tot).

(Com parlant per a les parets) Abans... Tampoc fa tant, però ja no sembles la mateixa persona, el mateix home... Perquè està clar que eres un home i que t’agradava fer-m’ho sentir! Fins que vas conèixer aquesta noieta i, tornant del primer viatge, ja vaig veure que estaves canviat: “M’he enamorat...”, em vas dir. (En un to summament burleta) “Ella és diferent, és especial, bla-bla-bla...”, el rotllo de sempre... (S’atura als peus del llit i s’hi asseu, oberta de cames i de cara al públic. Es gira del costat del Joan i posa una mà a sobre dels seus peus. Ell mou un braç i estira el llençol, tapant-se fins  la cintura).

(Accentuant el to irònic i fent un gest de comptar amb els dits) De fet, també l’hi vas dir a la Helen, a la Rose, a la Jasmin, a... Tan feliç que et veies, havent trobat l’amor de la teva vida. Tan convençut que semblaves que, (Amb èmfasi) ara sí, viuries la vida, la de debò, intensa, plena! (Fent una pausa i mirant-lo de fit a fit) I de feliç, no ho sembles gaire, la veritat... No m’estranya que ella t’hagi fet anar al psicoanalista. (Girant-se ara del costat de la Mònica, mirant-la i posant-li una mà a sobre dels peus. Ella es mou lleument, girant-se cap a l’altre costat del llit, d’esquena al Joan. Comença a estirar el costat del llençol de la Mònica, deixant al descobert el seu cos, just fins per sota del cul. S’aixeca i segueix avançant pel costat del llit, en direcció cap a ella, mentre va seguint el seu cos amb la mirada i amb un dit ressegueix molt suaument el seu contorn (la Mònica s’estremeix lleument).

(Lentament) És maca..., és jove... (Una mica burleta) Sembla bona persona... (S’asseu al llit, al costat d’ella i de cara al públic. Li acarona la cara, li passa la mà per l’espatlla, li busca el pit amb un gest lleu però inequívocament sensual. La Mònica s’estremeix lleument, però no s’aparta) També ens ho podríem haver muntat tots tres, no? Ja saps que a mi, de tant en tant, m’agrada fer-ho amb una dona... I tant que ho saps, bandarra! Quantes vegades ens ho vam muntar amb la Sara... (S’apropa i suaument li petoneja l’espatlla, el coll i l’orella. Ella torna a estremir-se, molt lleument).

(Incorporant-se, però encara asseguda, i mirant-lo) Però no, amb ella ni parlar-ne d’aquests jocs! Amb ella era diferent, una altra cosa...! (Parlant lentament) I, és clar, segur que tu no ho veus així, però... si t’ha canviat tant la vida, però no de la manera que et pensaves, potser això hi té alguna cosa a veure, no...? (Mirant-la amb un punt de tendresa i tornant a resseguir amb el dit el contorn de la cara i el tors de la Mònica) Potser ella és massa dolça, massa llesta, massa bona persona, massa... Els homes... no sabeu estimar de debò. O potser no podeu..., o no esteu fets per a això... (Amb èmfasi) Qui sap per a què esteu fets els homes...! (S’aixeca, es queda un moment dreta mirant la Mònica, que fa un gest amb el braç i estira el llençol, tapant-se fins per sobre del pit. Comença a caminar, vorejant de nou el llit).

Què deus haver-li explicat al psicoanalista? Tot aquest rotllo teu de la ciència, no? I que si ets un superdotat, i que si les persones com tu no podeu tenir una vida convencional, i que hi ha gent que no sap ni com funciona una bombeta i altres, en canvi, ja sabeu com serà el món d’aquí a cent anys... Ets creus tan especial i, en el fons, ets tan com tots... (Ha arribat al costat del Joan i s’ha posat de genolls a terra, de cara a ell. Fa una pausa i se’l mira. Es gira i s’asseu a terra, recolzant l’esquena al llit. Continua, lentament, i en un to més seriós) També li has parlat dels teus pares, oi? A mi me’n vas parlar aquell cap de setmana que vam anar als Grans Llacs. Passejàvem, de nit, sota un cel esplèndid –milers d’estels sobre aquell fons negríssim...!– i vas començar a parlar-me d’ells i de la merda d’infància que vas tenir... Em va fer impressió veure’t plorar: jo pensava que algú com tu no es trencava mai, encara que hagués patit tant o més que la resta de gent. Perquè patir, qui no ha patit? Però tu semblaves de ferro colat, Joan!

(Es gira cap a ell i torna a posar-se de genolls, mirant-lo. Canvia a un to més lleuger) I de mi, no n’hi has parlat, brètol? Ni de la Helen, la Rose... No li has parlat de com t’agradava el que fèiem...? (Va apropant-se, fins que s’estira al costat del Joan) Em trobaves perfecta, deies: la meva pell, la meva olor, els meus cabells... (Abaixa lentament el llençol i comença a acaronar-lo sensualment) Potser estàs tan ensopit perquè ja no penses en mi... (Li agafa la mà i la porta primer sobre un dels seus pits; després la fa baixar lentament fins al seu sexe) Ja li has parlat d’aquesta coseta que tinc entre les cames...? (Mou la mà d’ell amunt i avall, excitant-se –ell sembla participar, lleument, com en somnis, en el joc i en l’excitació– fins que, de sobte, li aparta la mà i s’aixeca del llit d’una revolada).

(Molt enfadada i parlant d’esquena al llit) Ets un idiota! Tots ho sou! No en sabeu, de gaudir...! (Es gira i comença a caminar per la vora del llit, com parlant per a ella mateixa) Massa felicitat de seguida us fa por, massa plaer de seguida us fa enrere i correu a buscar-vos alguna preocupació, algun maldecap, qualsevol cosa per tal de fugir de l’única felicitat possible, del plaer que amb prou feines heu tastat! (Fa una pausa llarga, respira fondo, es gira molt lentament cap a ell i comença a parlar-li amb veu insinuant) No vols que hi tornem? Confessa’t que encara t’agrado... Va, vine... (Apropant-se al llit, i tornant a posar-se de genolls i oberta de cames a sobre d’ell. En un to de veu molt insinuant i provocador) Tinc tot allò que ella no té, i no tinc res del que ella té... (Comença a acaronar-li el pit, a moure la cintura amb una cadència sexual, cada vegada més excitada) Fem-ho una vegada més, va...! Veus com sí que em desitges...? (Cada cop més excitada. Agafa les mans d’ell i fa que l’agafin per la cintura. El Joan ho fa, amb suavitat però decididament) Així, així, Joan! Veus com encara t’agrado? Així, segueix! (S’estira a sobre seu i tot el seu cos es mou amb una cadència cada vegada més intensa).

El llum es va apagant lentament, mentre se senten les exclamacions d’excitació i de plaer, fins que l’escenari queda del tot a les fosques.