Escena 4

A la consulta del psicoanalista. L’escena es compon de diverses parts que corresponen cadascuna a una sessió diferent, separades per períodes de temps variables (setmanes, mesos). Es tracta de presentar els efectes que es produeixen al llarg d’un temps d’anàlisi, en base al contingut de les sessions: allò que es diu i com es diu, i allò que hi succeeix. La manera d’articular les diverses parts/sessions de l’escena és mitjançant un efecte de fosa al final de cadascuna, seguit d’un interval de foscor i silenci, en el qual se sent una combinació de sons de la vida quotidiana: una remor llunyana en la que es distingeixen emissores de ràdio, fragments de converses, sorolls de carrer, etc. A continuació, l’escena s’il·lumina de nou: està en curs una nova sessió.

Comença la primera sessió. S’il·lumina l’escena. J i P estan en silenci: J ajagut al divan i P assegut en una butaca, darrere del capçal del divan. J té una actitud seriosa, reflexiva: està seguint el fil d’un pensament i s’ha aturat a rumiar. P té també una actitud reflexiva, tranquil·la. Passa una estona abans que J parli. Es tracta que es percebi que no és una escena estàtica, malgrat que els protagonistes gairebé no es mouen. L’escena vol recrear l’atmosfera d’una sessió, en què es produeixen silencis en ocasions llargs, en els quals hi ha, però, treball, elaboració subjectiva. Al cap d’una estona, J es mou –canvia de posició, mou les mans en l’aire– i comença a parlar, amb un to dubitatiu, vacil·lant, com si encara busqués les paraules per dir allò que vol dir.

J  El cas és que..., no em vaig enfadar... No n’estic segur, però diria que, més aviat, allò em va fer sentir diferent, em va confirmar que aquell professor s’adonava que jo era molt més intel·ligent que ell i per això intentava humiliar-me (Fa una pausa).

De fet, em va passar altres vegades, fins i tot a la universitat, però, no sé per què, l’escena amb aquell professor de matemàtiques m’ha quedat gravada, la recordo ara com si fos ahir... També és veritat que jo era una mica pedant, i que no tenia cap necessitat de posar-lo en evidència davant de la classe, però es va posar a parlar de la conjectura de Fermat dient coses que eren del tot inexactes...! Sí, és clar, jo podria haver callat i ens hauríem estalviat tot el que va passar. Al capdavall (Rient) cap dels meus companys de classe sabia ni tan sols qui era Fermat, i tant se’ls en donava el que penséssim el professor o jo. (Fa una nova pausa i segueix en un to més seriós).

Però l’actitud d’aquell home era indigna: jo amb prou feines tenia tretze anys i ell potser més de cinquanta! Tenia l’obligació de respectar-me, de somriure davant la meva insolència! Fins i tot de celebrar el meu talent, per comptes de defensar-se de mi, atacant-me amb la seva falsa superioritat...! (Fa una nova pausa).

Què deu pensar de tot això, vostè? (Fa una pausa més llarga).

Al començament se’m feia estrany el seu silenci, que tingués tan poques coses a dir sobre el que jo li explicava... (Fa una pausa breu) Però he anat veient que, en realitat, això em produeix un efecte positiu: al tenir algú que m’escolta d’una manera diferent a la de tothom, em trobo parlant d’una manera també diferent... No és gens còmode, però me’n adono que és..., com ho diria? Que és una cosa seriosa, que aquí les paraules tenen un pes i un valor diferents. (Nova pausa) Potser això té a veure amb que aquests mesos m’hagi trobat millor, menys angoixat. Bé, una mica menys angoixat, i en certs moments...

P  Sí, està menys angoixat...

J  (En un to més greu, i incorporant-se fins a seure al divan) Però, de fet, res no ha canviat. Vinc aquí, parlo –des de fa un temps estirat al divan, amb la qual cosa ni tan sols li veig la cara–, una cosa em du a una altra i em sorprenc, com avui, revivint una escena viscuda als tretze anys... Ja em dirà... (Segueix parlant, sense dirigir la mirada cap a P, i agafant un to de retret i d’empipament) En un moment donat, el sentiré que s’aixeca i la sessió s’acabarà, sense que arribi a saber per què ha durat molt o poc...! (Fa una pausa i torna a un to més reflexiu).

Bé, el fet és que una estona després acostumo a entendre el perquè: de vegades, només creuar la porta o sortir al carrer. Tal vegada la darrera frase que he dit, la darrera paraula potser, em retorna i és com si m’escoltés a mi mateix, perquè hi veig un sentit que un moment abans no existia, o em descobreixo havent desitjat allò que un instant abans negava... (S’ajeu al divan, deixant anar el cos, en una actitud de cansament o d’abandonament) Sí, tot això està molt bé, però en certs moments em sembla tan inútil com si aquesta experiència tan prometedora la fes un d’aquells condemnats que esperen al corredor de la mort.

P  (Amb un to de sorpresa, exclamant-se) Un condemnat!

J  (També sorprès per l’exclamació de l’analista) Sí... un condemnat! (Fa una pausa, i continua, parlant més lentament) El meu pare va ser condemnat, al final de la guerra civil. Era molt jove, però s’havia significat com a anarquista: un jove idealista que mai va disparar un tret però que va escriure articles sobre Bakunin: ni Déu, ni pàtria, ni rei! A l'acabar la guerra, una pàtria sense rei el va condemnar en nom de Déu a passar deu anys a la presó...

P  Ah...

J  No hi va anar perquè, sent molt jove, la sentència va quedar en suspens, a condició que tingués “bona conducta”... (Torna a incorporar-se i a seure al divan).

De petit, em feia molt de respecte: per edat, gairebé podia ser el meu avi, i em semblava seriós, distant, segurament capficat en qüestions importants. Quan era a casa, llegia o passava hores en silenci i absort, i algunes nits pujava sol al terrat i s’hi estava llargues estones. La meva mare semblava entendre’l i tenir-li tenia una mena de respecte o de consideració... (Fa una pausa i segueix en un to més sec, més dur).

Però molt aviat vaig saber que el meu pare era un home erm, estregat, vençut, sense un bri de vida, d’empenta, de força. I que darrere els seus silencis i el seu posat absent només hi havia buidor. Si almenys hagués mostrat rancúnia, o ràbia, o dolor...! I vaig començar molt aviat a revoltar-me, a fer-li retrets, a qüestionar la seva manera silenciosa i distant de fer-me sentir inferior a ell pel sol fet de ser el meu pare.

L’escena s’enfosqueix: només queda il·luminat el divan i, amb una llum intensa però groguenca, una figura que apareix pel costat dret.

Pare  (Exclamant, en un to de veu imperatiu, i just abans d’aparèixer a l’escena) Joan! Joan! On ets?

J  (S’aixeca del divan i fa unes passes cap a Pa; amb un caminar una mica contingut i vacil·lant) Papa, soc aquí... Què vols? Per què crides així?

Pa  (Entra el pare. Ve del carrer i du un abric i una bufanda. Té un aspecte seriós, envellit, tens) Quina manera és aquesta de contestar? Crido perquè... On és la teva mare?

J  (També tens) No ho sé, deu haver sortit... Estava estudiant, i quan estic estudiant la mare no em distreu per dir-me si entra o surt.

Pa  Cosa que jo sí que he fet, oi? (J el mira en silenci, amb una posat un xic desafiant) No contestes? (Fa una pausa, i continua més tens encara, però donant-li l’esquena) Et creus més llest que ningú, ja ho sé, i no en saps de la missa la meitat...

J  (Una mica desafiant i irònic) I tu, la saps tota, la missa...?

Pa  (Girant-se cap a ell, enfadat però contingut) I aquest to burleta, d’on l’has tret, senyor milhomes? No creus que corres massa a plantar-li cara al teu pare?

J  (Sec, tallant) No et planto cara: només responc amb el teu to, el de sempre...

Pa  El meu to? Amb què em surts ara?

J  (Encès) Sí, el teu to, el de sempre, el que encomanes a tothom!

Pa  (Aixecant encara més el to) Joan, fes el favor! Tens dotze anys, qui t’has pensat que ets!

J  (Molt tens, fa el gest de respondre cridant però, de sobte, el llum que il·luminava el pare s’apaga, i ell queda en suspens, amb el gest congelat. Al cap d’un instant, es relaxa i, abatut, torna a seure al divan i s’hi ajeu. L’escena torna a il·luminar-se) Així era cada vegada. Tot el que obtenia d’ell, quan obtenia alguna cosa, era això: breus enfrontaments, alguns crits... (Fa una pausa i continua en un to més baix, una mica melancòlic) La meva mare, en canvi, m’havia donat més vida..., i estava orgullosa i feliç dels progressos del seu fill...! (Torna a canviar la il·luminació de l’escena i se sent la veu de la mare, abans d’entrar en escena. El crida, amb una veu alegre).

Mare  Joan! On ets, Joan? (La llum intensa i groguenca la il·lumina a l’entrar).

J  (S’incorpora ràpidament i fa un pas cap a ella. El to de veu i l’expressió són les d’un nen) Soc aquí, mama! On eres? (S’apropen més, però no arriben a tocar-se).

Ma  (Dolça) Havia baixat a buscar el pa per fer-te l’esmorzar. Encara no t’has vestit? Va, espavila't, que farem tard...!

J  Sí, mama...

Ma  Avui, quan vingui a buscar-te a l’escola, anirem a berenar a casa de la tieta. No vam fer festa pel teu aniversari, però ella se’n va recordar i t’ha comprat una cosa...

J  (Impacient) Sí? Què és, ho saps?

Ma  És un secret! (Riu) Vull dir que no ho sé, és una sorpresa...

J  I el papa també vindrà?

Ma  (De cop, més seriosa) No, no vindrà.

J  Per què no? Estarà treballant?

Ma  Sí, Joan, estarà treballant...

J  (Seriós) El papa no hi és mai..., no ens estima...

Ma  (Exclamant-se) I ara, Joan! Quines coses de dir un nen de cinc anys! És clar que ens estima! (Amb un to tendre) El papa treballa molt, Joan, fill..., no pensis aquestes coses... (La mare li fa una carícia molt lleu a la cara, es gira lentament i surt de l’escena, al mateix temps que la llum que la il·luminava s’apaga).

J  (Torna de nou cap al divan i, lentament, s’hi asseu) Ella em cuidava, volia protegir-me, envoltar-me d’alegria... Fins que es va anar tornant callada, grisa, absent com el pare... Va ser per això que, de seguida que vaig poder, vaig canviar l’ordre dels meus cognoms i tothom em coneix pel seu...

P  Ah, és clar! Holzmann...

J  Sí... Jo sé que el meu pare ho va viure com una ofensa, com un menyspreu, tot i que, com era d’esperar en ell, no va dir res.

P  I com ho sap, doncs?

J  Era evident! A més, la meva mare me’n va parlar...

P  Ah, sí?

J  Sí, és clar! D’entrada, em va demanar que no ho fes, que no li donés aquell disgust al pare, però jo sabia que, en el fons, li semblava bé...

P  Ho sabia...?

J  Sí, ho sabia, no calia que m’ho digués: als setze anys ja ens havíem distanciat molt, però encara manteníem certa complicitat...

P  (Aixecant-se de la seva cadira i fent una exclamació) Ah! Complicitat... (Camina en direcció a la porta i passa pel costat del divan) Ho deixarem aquí...

J  (S’aixeca, amb un actitud vacil·lant i de desconcert. Segueix P cap a la porta i diu, com parlant per a si mateix) Sí, jo què sé... complicitat..., vull dir...

P  (Obrint la porta i donant-li ma) Adeu, Joan. M’ha dit que em pagarà dijous, oi?

J  (Li dona la mà i surt, amb el mateix aire de desconcert, i gairebé sense mirar-lo) Sí, sí... dijous...

S’apaguen els llums de manera gradual però ràpida, amb un efecte de fosa. L’escena queda en silenci, mentre se sent , com una remor llunyana, aquella combinació de sons de la vida quotidiana.

Uns instants després, els llums tornen a encendre’s lentament, mentre se sent a J que parla, assegut al divan, mentre que P torna a estar assegut a la seva butaca.

J  Ja sé que no em dirà res, almenys directament, però necessito saber cap on anem... (Agafa un to molt seriós) Torno a estar molt angoixat... De fet, només de llevar-me al matí, l’angoixa ja és allà, esperant-me: sento que ja la tinc posada, en contacte amb el cos, com la roba que duré durant el dia... Només al vespre, quan em retrobo amb la Mònica, tinc uns moments de pau: ens abracem i, per uns instants, sento que puc deixar-me anar, que puc oblidar tot el que em pesa... De fet, ella m’abraça i jo..., no ho sé, jo m’aferro a ella, però sense força, i sento que és ella qui em sosté... (Fa una pausa breu i segueix en un to més enèrgic).

Però, què podia esperar? De fet, aquests mesos han estat com una treva, lleu, intermitent, només una treva que no podia acabar d’una altra manera... (Fa una pausa llarga i segueix en un to més serè).

Fa gairebé un any que vinc, i sí, he descobert coses, i reconec que l’experiència s’ho val, però... la realitat és tossuda i, ara més que mai, és implacable, duríssima...

P  La realitat...

J  (Amb un to esllanguit) Sí, la realitat, aquesta realitat que cada cop li pesa a molta més gent que se’n fa conscient, però sento que només jo sé fins a quin punt no hi ha marge de maniobra, fins a quin punt no tenim sortida... (Fa una nova pausa) Venint aquí he parlat molt i he tingut algunes sorpreses, és veritat: no soc ben bé el que em pensava que era, i he descobert que m’enganyava respecte a coses importants de la meva vida: els pares, la ciència, les dones... (Fa una pausa).

Tant parlar del meu pare i, sap què?, l’altre dia em vaig veure en el reflex d’un aparador i, de sobte, em va semblar veure el meu pare: les faccions caigudes, els ulls esbatanats, l’esguard de somnàmbul...

P  Sí, es va veure fent això: veure’l a ell veient-se vostè. Els ulls, l’esguard, la mirada...

J  (Parlant molt absent, com hipnotitzat) La mirada, sí, la mirada del meu pare. Aquell home que gairebé mai em mirava als ulls, com si tingués por del que jo hi veuria, o del que ell veuria en mi... Ell també va voler humiliar-me en més d’una ocasió; com aquell professor de matemàtiques, o com altres adults que no sabien què fer davant del talent excessiu d’aquell noiet d’institut, o d’aquell jove que arribava a la universitat quan encara tenia edat d’anar amb pantalons curts... El meu pare també es va sentir ofès, molest –què sé jo!–, qüestionat per la meva intel·ligència, i en més d’una ocasió em va fer sentir que més que un motiu d’orgull era un problema, una nosa, un imprevist amb el qual no sabia què fer. (Fa una pausa breu i continua, amb neguit).

Ell complia amb les seves obligacions, seguia les seves rutines, i així feia veure que estava viu, feia veure que la seva vida tenia algun sentit... Però la seva vida era la d’algú que viu mirant cap a la mort, pensant en la mort...

P  (Amb un to de veu baix, i com xiuxiuejant) Un home que només viu pensant en la mort...

J  (J es queda en suspens, del tot immòbil, tocat per les paraules de P. De cop, s’aixeca del divan amb un gest enèrgic i es posa dret, mirant cap a P. Tens, molt crispat, desafiant, crida) No em vingui amb jocs de mans! Jo no soc com el meu pare! Les coses que em passen no tenen res a veure amb les que li passaven a ell, fossin les que fossin!

(Es queda en suspens, com esperant una resposta de P, que se’l mira, inexpressiu, sense moure’s de la butaca. Al cap d’uns instants, segueix amb el mateix to irat) Jo no soc com el meu pare! Jo no visc aclaparat pel meu passat, jo no estic derrotat ni tinc l’ànima eixuta com la tenia ell! Jo estic com estic perquè miro des de més amunt que ningú i veig a venir un tsunami que s’ho endurà tot! I perquè ni tan sols baixar corrent a la plana per avisar tothom serviria de res! Jo estic com estic perquè en tinc motius, perquè soc més conscient que ningú, perquè no m’enganyo!

P  (Mirant-lo des de la seva butaca i parlant lentament) Diu que no serviria de res, si ho fes..., però el cas és que no ho fa, no fa res...

J  Com li he de dir?! No serviria de res! La civilització, tal com la coneixem, ja no té futur! Aquest maleït planeta se’ns espolsarà com el que som: una plaga, un paràsit molest i perillós!

P  (Amb un to d’una certa duresa) No estic parlant ni de la civilització, ni del planeta: estic parlant de vostè, de que vostè no fa res...

J  I que haig de fer?! (Amb un to més abatut i abaixant el cap i la mirada) Ja hem passat el punt de no retorn, només queda esperar la cadena d’esdeveniments extrems que acceleraran el procés...

P  (Amb un to més dur) I vostè serà allà, a primera fila, mirant, gaudint de l’espectacle... (S’aixeca i va cap a la porta).

J  (J l’ha escoltat i el mira, tens. Quan P és al seu costat, s’hi encara. P s’atura i l’escolta) No em creu, oi? (Amb un to irònic i dur) Pensa que són imaginacions meves, que exagero, que no n’hi ha per a tant... Vostè no sap el que realment està passant...

P   (P l’interromp bruscament, cridant a molt poca distància de la seva cara) I és clar que ho sé! Es pensa que soc estúpid? (Es queda immòbil, mirant-lo fixament. J s'ha quedat paralitzat, en total suspens. Un instant més i P torna a un posat serè i enfila lentament cap a la porta. J el segueix. P li obre la porta i, quan J va a sortir, l’atura i li parla en un to de normalitat) M’ha de pagar la sessió...

J  (J s’atura, desconcertat, i reacciona amb moviments maldestres, traient uns bitllets de la butxaca) Sí, és clar... els diners...

P  (Amb un to neutre) Fins dimarts, Joan.

De nou, s’apaguen els llums de manera gradual, amb un efecte de fosa. L’escena queda en silenci, mentre se sent , com una remor llunyana, aquella combinació de sons de la vida quotidiana.

Uns instants després, els llums tornen a encendre’s lentament, mentre se sent a J que parla, assegut al divan, mentre que P torna a estar assegut a la seva butaca.

J  (Amb un to seriós, però serè) Va ser un somni estrany, començant pel fet que gairebé mai recordo els meus somnis... (Fa una pausa) Camino carregant una motxilla molt pesada, i veig a venir una noia que, de lluny, em sembla la Mònica, però quan és més a prop m’adono que no és ella. És una noia molt maca, amb els ulls molt clars, i m’angoixo perquè em mira però no em veu: la seva mirada em traspassa, com si jo no hi fos, com si no existís... (J acompanya amb gestos dels braços i les mans allò que explica a continuació).

Aleshores, recordo que a la motxilla hi duc un llibre i penso que pot ser-me útil. L’obro i veig que conté símbols matemàtics però emprats d’una manera estranya, i se m’acut que potser és un missatge en clau que hauria de poder desxifrar. (Fa una pausa i, encara assegut, mira cap a P, que l’escolta amb atenció)

P  Un missatge que cal desxifrar...

J  Ho estic intentant quan –això potser el farà riure...– el veig venir a vostè, volant amb un d’aquells enginyis amb ales que va dissenyar Leonardo. Aleshores, veig que em somriu i li sento dir “Ànims, Joan, arribarà a Bratislava!”. (Fa una pausa, es queda en suspens uns instants i reprèn la narració del somni. Ara ja no mira cap on és P. Mira cap endavant i, a mesura que parla, gesticula i mou el cap d’un cantó a l’altre).

Tot d’un plegat, estic creuant un pont, potser al Japó, i enmig del cabal del riu veig un d’aquells altars sintoistes, que honoren la divinitat en qualsevol lloc enmig de la natura. Penso que és una escena d’una gran bellesa i m’aturo a contemplar-la, quan apareix un home amb aspecte de reporter de guerra, que s’apropa i em diu: “Vol veure el que he filmat? És com la fi del món”. M’acosta el visor de la càmera i apareixen unes imatges horroroses: una ciutat bombardejada, o potser un camp de batalla... Cossos rebentats, esquarterats, sagnants, crits de dolor, de pànic... És horrorós, però no puc deixar de mirar-ho. En aquell moment, sento que l’home em diu: “És la batalla de l’Ebre”. L’escolto i penso que no pot ser, mentre segueixo sense poder deixar de mirar aquelles escenes espantoses... (Molt tens, es queda en suspens uns instants, amb les mans alçades, fins que es deixa anar i segueix amb un to d’abatiment).

P  Sí, no podia deixar de mirar...

J Em vaig despertar molt angoixat... Em vaig aixecar del llit, procurant no despertar la Mònica, i me’n vaig anar a seure a la terrassa. Era una nit molt calorosa i m’hi vaig estar fins a la matinada, intentant “entendre” aquell maleït malson...

P  Sí? i què en va treure?

J  Res! O gairebé res... Ja sé que les imatges dels somnis tradueixen pensaments i emocions, però em sentia incapaç de trobar-ne el significat. Potser a vostè li resulti més fàcil que a mi...

P  (Amb un riure molt lleu) No, i ara! No hi ha cap diccionari on anar a buscar el significat d’un somni: només vostè li podria trobar algun sentit... Què pot associar amb alguna de les escenes del somni? Què li ve al cap, encara que li sembli que no té cap importància?

J  Què em ve al cap...? No ho sé... (Fa una pausa llarga) He recordat l’escena del pont, i la frase que em va dir aquell home: “És la batalla de l‘Ebre”... (S’atura de nou).

P  Sí?

J  (Vacil·lant) M’ha vingut al cap una escena viscuda uns anys enrere, el dia del funeral del meu pare. Crec que no hi havia tornat a pensar mai més. (Queda en silenci).

P  Una escena, diu? I què ha recordat?

J  És ben curiós... (Fa una pausa. Resulta obvi que se sent incòmode) El seu germà em va dur una carta que el meu pare li havia enviat poc després d’acabar la guerra, des del camp de refugiats d’Argelers, al sud de França, on van anar a parar milers de republicans com ell.

P  (Exclamant-se) Ah, una carta!

J  Sí... El meu oncle sabia que el meu pare i jo estàvem molt distanciats i al donar-me-la em va dir que l’havia guardada tots aquests anys pensant que algun dia l’hauria de llegir. “Potser t’ajudarà a entendre millor el teu pare”, em va dir. (Fa una pausa i continua en un to més distès) Jo la vaig acceptar, però li vaig contestar amb un punt de displicència: “Això és una mica novel·lesc, no, tiet?”. Ell va fer un mig somriure, va arronsar les espatlles i em va dir –gairebé com un psicoanalista, eh!–: “Pren-t’ho com vulguis. Les conclusions només les podràs treure tu”.  Ens vam fer una abraçada i no en vam parlar més... (Queda en silenci).

P  I doncs? Què deia aquella carta?

J   (Camina fins al divan i s’hi asseu, sense mirar en cap moment a P) No ho sé... A l’arribar a casa la vaig desar en algun lloc –una capsa, un calaix, no recordo on– i la vaig oblidar...

P  Bé, sembla que hi ha un missatge esperant a ser desxifrat...

J  (Després d’uns instants de pausa, parla mirant a P) Alguna cosa em diu que aquí s’acabarà la sessió...

P  (Aixecant-se, tranquil·lament i avançant cap a la porta) Sí, té raó, Joan: ho deixarem aquí...

J  (S’aixeca i el segueix cap a la porta. Abans d’arribar-hi, s’aturen un moment perquè J s’adreça a P) Estaré dues setmanes fora. (Fa una pausa i quan P el mira continua) M’he incorporat al comitè d’experts de Nacions Unides sobre el canvi climàtic, i vaig a Londres, a les reunions prèvies a la cimera d’Oslo.

P  Ah..., i com ha estat, això?

J  Vaig telefonar a dos col·legues del MIT que ja fa temps que formen part del comitè i els vaig dir que m’agradaria col·laborar-hi...

P  Ja ho veig... I què li van dir?

J  (Fa un mig somriure, sense alegria) Que ja era hora... Al cap d’uns dies em van fer arribar el nomenament i la convocatòria per a les reunions de Londres... M’han proposat escriure diversos articles per a publicacions científiques i de divulgació. I donar conferències en diferents universitats...  Els ho he agraït, i no me’n penedeixo d’haver fet aquest pas, però, sap què li dic? No ho faig amb entusiasme...

P  Però ho fa...

J  Sí, però no em satisfà; no ho faig del tot convençut, és com si no fos jo qui ha fet aquest pas, com si no sabés per què ho faig... (Amb cert èmfasi) ni on vull arribar...

P  (P el mira seriós i en silenci. Es donen la mà, i J surt, però abans de tancar la porta, P fa un gest alçant la mà i exclama, somrient i amb molt d’èmfasi) “A Bratislava, Joan! A Bratislava...!”

J s’atura i mira a P, sorprès. P tanca la porta sense esperar cap més resposta o reacció de J. Mentre P camina cap a la seva butaca, la llum es va apagant i l’escena queda a les fosques.